Trencar forrellats

“De províncies”, m'haurien batejat a Madrid; a Barcelona era “un de comarques”. Adolescent arribat a Barcelona el 1940, la capital va semblar-me una ciutat tristoia, tot just obrint els ulls a la nova situació, perquè el franquisme havia entrat tan violent i sorollós de propaganda, que eixordava i entumia. Dúiem roba vella, els tramvies anaven tothora plens, o sobreeixint, i els homes sovint penjaven a raïms de les plataformes i dels marxapeus. Escassejava el transport urbà, i de vehicles petits se'n veien en proporció molt modesta. De les furgonetes en deien camionetes.

Poc transport públic, poc diner a la butxaca i, com a conseqüència, llargues, llarguíssimes caminades, de punta a punta de la quadrícula de l'Eixample. El racionament dels articles obligava les mestresses a cercar els racons de la teranyina dita estraperlo. No sempre racons, aclarim-ho, car la mateixa botiga que lliurava les racions oficials amb el tiquet del carnet, podia per sota del taulell fornir-te arròs, fideus o oli a sobrepreu. Fèiem tots nosaltres figures filiformes sobre el paisatge barceloní. Quan veig les siluetes bonyegudes i greixoses de tants ciutadans d'avui, la propaganda de dietes, les alertes de les autoritats sanitàries i la vigilància a què se sotmeten les nostres artèries, recordo que a la postguerra es detectaven pocs casos de sobrepès i de problemes digestius. Un xic de gana –i en teníem!– és ideal per perdre pes.

Una ciutat tristoia, he dit, bella encara, com aquelles dames antany ufanoses que han perdut fortuna i vivesa, i a la pell delaten el drama viscut. Arreu us topàveu patis, tapiats o no, que eren producte d'enderrocs amb què s'havia completat la destrossa inicial de les bombes. En d'altres llocs la casa malferida encara no havia rebut la visita de les brigades d'obres i s'oferia esbaldregada, amb trossos de l'embigat penjant, clapes d'antigues sanefes filagarsoses, com si estigués amb les vergonyes a l‘aire. Ho havia vist, amb més impúdica profusió, esquelets i tot, a la meva Lleida, que havia estat front de guerra vuit mesos seguits.

Les ruïnes i esquerdes van durar anys. Direm encara que la inseguretat i feblesa deixades per la guerra es transmetien als esperits amb una punyent recurrència. No només la metralla, comptava sobretot la derrota, i la repressió: parlessis del que parlessis, el teu magí estava reblat a la consciència que eres un vençut, se sentia parlar de molts detinguts, o exiliats, i havien passat ja dos, tres anys des del triomfal comunicat de guerra de l'u d'abril de 1939. Els perdiguers del nou estat de coses ensumaven i desenterraven històries i fets que mai no els eren irrellevants, el propòsit venjatiu era implacable, dirigit a reduir i humiliar un poble rebel, el qual calia posar de morro a terra. Convivíem amb la por, estàvem acostumats a percebre el vent de la repressió constant. La República havia perdut la guerra, però sobre Catalunya va caure la llosa més pesant, retratada en llibres diversos sobre aquesta temàtica. Les substitucions de noms de carrers i places foren constants. A l'entrada de les tropes a Barcelona una de les primeres propostes era d'esborrar per sempre el nom plaça de Catalunya i substituir-lo per plaza del Ejército Español. Els barcelonins addictes al franquisme van aconseguir frenar aquell furor.

Algunes persones se sentien tan apallissades espiritualment que semblaven estupiditzades, altres acotaven el cap, reblades a la feina i l'eina. Finalment, una minoria entomava tot allò com una pluja àcida, però temptejava possibilitats de supervivència a cada nova campanya d'anorreament, que és a la rel d'una tossuda conducta històrica forana, però que sempre ha topat amb la nostra, de tossuderia. I avui, passat tant de temps, els espectadors d'aquella guerra i postguerra hem deixat de conformar-nos amb un permanent estat de tibantor. Agrupats amb els joves, rebutgem l'imperi de qui manca d'intel·ligència i va armat només de lleis que no hem pogut discutir. Però no som encara prou milers a votar aclaparadorament per la llibertat. En aquests moments que escric, segona setmana de febrer, s'acaba de jutjar, com un delinqüent, un President nostre. Tornarem, potser, endarrere? Que algú em digui com es trenquen els forrellats.