Beguda i dones

L'holandès Jeroen Dijsselbloem, president actual de l'Eurogrup –ço és la reunió dels ministres d'economia dels estats que tenen l'euro com a moneda comuna–, n'ha dit una de molt bona: que no et pots gastar tots els diners en beguda i dones (“Schnaps und Frauen”), i després demanar ajuda. Es referia als països del sud d'Europa, que han rebut suport econòmic dels del nord però que l'han malgastat. L'humorista Pat Condell, irlandès, en un tuit, li retreia que ho digués “com si fos una mala cosa”, això de gastar-s'ho en beguda i dones. És la vella contraposició entre els països de tradició protestant, laboriosos i emprenedors, i els de tradició catòlica, malfeiners i inoperants. Ves per on, en el post de comandament de la Unió Europea, on tant abominen les afirmacions simplistes i tendencioses del que en diuen populisme, també hi recorren sense manies. Fa lleig dir-ho, però és el que pensen, i si el cinema europeu fos com el de Hollywood, els països mediterranis serien ridiculitzats com ho són les zones agràries dels Estats Units: gent ignorant, díscola, fogosa, patriotera, violenta, malparlada i bevèrria. Temps era temps, el president Mas va dir que volem ser l'Holanda del sud. Belles paraules que contrasten no sols amb la realitat de ser només espanyols del nord, sinó també amb la imatge geopolítica i costumista que s'han fet de nosaltres els qui remenen les cireres a Europa. Potser sí que ens miren, com ens agrada pensar; però veuen uns busca-raons del sud, no pas la visió idealitzada de nosaltres mateixos que ens hem fet.