Periodisme ‘voyeur'

Gay Talese és un dels grans periodistes contemporanis. Reporter de The New York Times, Esquire, The New Yorker i Harper's Magazine va ser, juntament amb Tom Wolfe, el principal representant del nou periodisme, del periodisme d'alt contingut literari. I ara, als 85 anys, viu una de les polèmiques més fortes de la seva llarga carrera plena d'èxits, provocada per la publicació del llibre El motel del voyeur, editat per Alfaguara en traducció de Damià Alou.

El tema arrenca quan Talese rep una carta de Gerald Foss, el propietari d'un motel de Colorado. Li explicava que havia comprat l'establiment per tal de poder donar via lliure a la seva obsessió pel voyeurisme. Havia aprofitat els conductes de ventilació i un sostre a dues aigües per instal·lar-hi un sistema d'observació que li permetia espiar tots els hostes. Talese va anar al motel i també es va convertir en voyeur i en lector dels diaris personals de Foos, una mena de registre documentat de totes les activitats socials i sexuals dels visitants. La història va romandre inèdita durant 36 anys fins que Foos va autoritzar la publicació quan, probablement ja no hi havia possibilitat de patir les conseqüències legals, però el que es va encetar va ser un encès debat sobre ètica periodística i sobre els límits i les fronteres de la informació, i així Talese s'ha convertit en el centre de tota la polèmica.

I sí, llegint el llibre no es pot obviar la condemna ètica, però també cal tenir en compte l'atracció del costat fosc. El periodista aparca els prejudicis i es converteix en voyeur, sense jutjar, mostrant els fets i la realitat que desfila pels ulls del protagonista. I no només això, a l'hora de llegir-lo també situa els lectors a l'ull de l'huracà, els converteix en voyeurs d'un voyeur i els trasllada una part important del pes d'aquest debat ètic mentre la pregunta muda del “I tu, què faries?” esdevé omnipresent. De fet Talese fa una dissecció del diari del voyeur i mostra el, diguem-ne, treball continuat de Foos, que es va agafar la seva condició de voyeur (nascuda d'espiar una tieta que es passejava despullada per casa) com una mena de treball social, documentant les trobades sexuals que observava com si es tractés d'un seriós estudi sociològic, donant dades, estadístiques i, fins i tot, traient conclusions sobre la sexualitat dels americans i les maneres d'abordar-la. En algunes ocasions fins i tot explica que va arribar a seguir alguns dels seus hostes fins casa seva per saber-ne més coses i complementar “l'observació” inicial.

El debat i la polèmica estan servits, però el cert és que el llibre és un Talese genuí, amb la gràcia literària i la potència periodística d'un brillant observador que, en aquesta ocasió, no defuig els seus dubtes i no obvia en cap moment les contradiccions.