Tots els camins porten a Salamanca

El depriment episodi que estem vivint amb el llegat del fotògraf Agustí Centelles és una mostra més de l'espoliació premeditada de l'Estat espanyol dels béns culturals catalans. Fa uns anys va passar el mateix amb el llegat de Salvador Dalí, el qual en vida ja va donar la seva obra a l'Estat. En ambdós casos el problema, d'origen diferent, el tenim a casa. Desconec el procés què ha portat els fills de Centelles a actuar amb aquest esperit revengista, fins al punt de manifestar que el millor fons fotogràfic català sobre la Guerra Civil s'ha de portar a Salamanca, i que abans de donar-lo a la Generalitat s'estimarien més cremar-lo. Sens dubte que es deuen haver fet coses malament, i no ve pas d'ara, ja que els fills ho remunten als temps de Jordi Pujol, però costa d'entendre que s'hagi arribat a l'extrem de ruptura total i que les fotografies més cèlebres de la guerra, junt amb les de Robert Capa, facin camí cap a Salamanca, on fa anys i panys que ens estem barallant perquè retornin els documents i arxius espoliats per les tropes franquistes en la mateixa desgraciada guerra. Tot plegat és una paradoxa desmoralitzadora, que genera desassossec pensant en Agustí Centelles, que a més de fotògraf va ser un home compromès amb la causa de la República i amb la militància comunista. Em diuen que la gent, i sobretot la més jove, ja està cansada de sentir parlar de la guerra, dels morts i de les dues Espanyes. El cert és que aquella ferida va ser tan fonda que fins ara no s'ha pogut començar a fer examen de consciència. Fins ara no s'han pogut obrir fosses comunes perquè les famílies que vulguin puguin vetllar les despulles dels seus avantpassats assassinats per raons ideològiques i de venjança. Fins ara no han començat a retornar alguns papers d'aquell desastre. I ara ens prenen les fotos de Centelles. No n'aprendrem mai!