Josep M. Xammar

Xammar i Sala va ser un dels tres nàufrags d'aquell minoritari Partit Nacionalista Català que van arribar com a refugiats a Mèxic. Vol dir que en temps anteriors a la guerra, de gran eufòria autonomista, va ser dels que van alçar la bandera de la independència i així la van mantenir fins a la seva mort. D'acord amb les circumstàncies van passar, és clar, per altres formacions polítiques, però mai per cap que no fos clarament separatista.

L'altre, Marcel·lí Perelló, havia mort sis anys abans que Xammar, l'any 1961. El darrer, Josep M. Murià i Romaní, el més jove, va sobreviure a Franco gairebé 24 anys i va poder presenciar bona part de la recuperació catalana, gaudint-ho naturalment, però dolent-se també del conformisme que semblava imperar durant molts anys. Fou el cas, però, que no va perdre mai ni un gram del seu ideari sobiranista . Tant com Perelló jo recordo molt bé Xammar, el més abrandat de tots. Era d'aquells homes que es feia l'amo de la situació. Havia nascut l'any 1901 a Juneda. Va morir a Mèxic el 8 d'abril del 1967. Pertanyia a una família de propietaris rurals que li va permetre fer la carrera de dret a la Universitat de Barcelona i esdevenir un advocat brillant amb una oratòria aclaparadora i “exorbitant”. Tenia un gran esperit aventurer que el va fer córrer món i canviar sovint d'activitat. Cada vegada que venia per casa, sovint per trobar-s'hi també amb Perelló, els sentia parlar de la necessitat de preparar un extens document per exposar a les noves generacions llurs ideals i actuacions. Sembla que Perelló va començar però no ho va acabar; els altres dos van decidir fer-ho sols, però la veritat és que Xammar, malgrat la seva fermesa, sentia que la seva lluita havia estat estèril i tampoc van avançar gaire. Morts tots dos, en part degut a la meva insistència amb el meu pare, aquest va fer el que titulà Vivències d'un separatista (editat primer per El Llamp i després per Pagès), que té una certa semblança amb el que tots tres havien pensat fer. A diferència del que Xammar creia, Murià acabà un article que va fer amb motiu del seu traspàs dient el que segueix: “La vida de Josep M. Xammar, el catalaníssim, l'home d'ideals abrandats, les despulles del qual han baixat a una fossa en aquest Mèxic llunyà, no ha estat inútil per a la nostra terra.”

Potser se sap poc que Xammar va escriure a Mèxic moltes pàgines polítiques, algunes de les quals van molestar força els representants i amics de l'Espanya franquista. Sense signar-ho, va publicar Cataluña acusa, en què deia moltes coses pel seu nom en un llenguatge que podien entendre perfectament els no catalans, fossin mexicans o peninsulars. Més d'una vegada l'he vist citat... Altres publicacions les signà com a Joan d'Oc. En totes quedava palès el seu catalanisme, a més d'una gran erudició i coneixement de causa i una gran agressivitat que s'alimentava de veure les seves il·lusions frustrades. L'energia de Xammar aniria bé els dies que corren, a part que el sol fet de recordar-lo ara també alimentaria el desig de llibertat.