Senat

“D'haver esclatat el 23-F al Senat, el militar Antonio Tejero encara seria dins de l'hemicicle perquè ningú s'hauria assabentat del cop d'estat.” Descripció del Senat d'alguns vells coneixedors de la cambra alta per descriure el poc ressò i la poca utilitat de l'organisme. La descripció és un pèl exagerada, ja que sovint exerceix de cambra de segona lectura i de control del govern de torn. També hi ha múltiples comissions per parlar de tots els problemes de la humanitat. De sempre i amb dosis de bona voluntat s'ha intentat que el Senat fos una cambra territorial. Fet que no s'ha aconseguit mai tal com es va veure en el darrer debat de presidents de comunitats autònomes en què els acords proposats entre comunitats han d'esperar el vistiplau del consell de política fiscal i financera. Lloc on es discuteix el repartiment dels diners. Tot això amb l'absència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Malgrat tot, el Senat ha tingut sempre unes simpaties que no tenen altres institucions més allunyades a ulls del ciutadà. Molt es va parlar quan el president Maragall va proposar que la seu del Senat anés a Barcelona. Ocurrència simpàtica més criticada que no pas avalada. En el túnel del temps i per fer- ne exemple es recorda Lluís Maria Xirinacs dempeus a l'hemicicle en el llarg de tota la sessió esperant l'amnistia. En el procés d'elaboració d'una nova constitució el mossèn va convertir el seu despatx de senador en la seu d'un grup de treball per vehicular la creació d'un text constitucional que va reunir les diferents propostes que hi van arribar, tot combinant sistemàticament les reivindicacions del poble català amb les dels pobles de la resta de l'Estat, incloent-hi l'estudi d'altres textos constitucionals. Vist en perspectiva històrica, tota una proesa.

El president Puigdemont insistirà a demanar poder fer una conferència sobre el procés sobiranista al Senat. Ho ha fet i ho continuarà fent amb “fina ironia gironina”. Un concepte difícil de definir. Però que existeix.