Recuperar el Parc

Els articles 148 al 153 de la llei concursal estableixen com s'han de fer les operacions de liquidació d'un expedient concursal quan no s'ha aprovat el conveni de creditors: “Dins dels quinze dies següents a la notificació de la resolució de la fase de liquidació a l'administració concursal, aquesta haurà de presentar al jutge un pla per a la realització dels béns i drets integrats en la massa activa del concurs. Disposen d'un any per realitzar-lo, i cada tres mesos hauran d'informar el jutge sobre l'estat de la liquidació.” Aquesta és la situació en què es trobarà per imperatiu legal el Parc Tecnològic de la Universitat de Girona: en no haver-se aprovat el conveni, comença la fase de liquidació.

L'administració concursal ha de donar prioritat a les propostes que es presentin per la venda dels establiments de manera conjunta i unitària, amb preferència als qui garanteixin la continuïtat de l'activitat del Parc. Però el jutge podria també ordenar la divisió i la venda aïllada de les diferents partides d'actiu. La venda es fa pel sistema de subhasta, i si queda deserta, es fan vendes directes.

En el cas més probable el Parc anirà a subhasta. Llavors l'Estat pot optar per adjudicar-se aquell patrimoni per una quantitat propera als 27,2 milions d'euros, similar al crèdit que ostenta contra el deutor. Ells ja han dit que dels 18,3 milions d'euros promesos amb una quitança si s'aprovava el conveni, res de res; ara tornaran a exigir el pagament del deute total. Si ho aconsegueixen, l'Estat no haurà de entregar ni un ral; se'ls atorgarà la propietat dels edificis a canvi del crèdit a favor que ostenten. Per tant, la millor fórmula per evitar que el Parc esdevingui patrimoni de l'Estat espanyol és crear un nou ens entre les institucions catalanes que es presenti a la subhasta amb una posició d'entrada superior als 27,2 milions d'euros. La seva oferta seria més alta que la de l'Estat, i la propietat romandria aquí, compartida per les institucions que apostessin per aquesta via, per llavors cedir-la en arrendament a la Universitat. Però cal anar molt de pressa, perquè els terminis són peremptoris; fer que les aportacions esdevinguin fermes i no tan sols apuntades, i seguir de prop el procés, que encara pot tenir altres sortides. Ja no val a badar. I no es pot descartar la presència d'altres licitadors.

El que es pot entendre és que si continua l'estira-i-arronsa entre institucions que ens ha portat a aquesta trista situació, el final pot ser ben trist, ja que el comprador –l'Estat– no estarà obligat a mantenir els actuals estadants. Malgrat tot, la tecnologia, els coneixements creats, els arxius, i tot allò intangible que s'ha pogut emmagatzemar, no anirà a subhasta. No ens el prendran!