Tristesa i bellesa

A Barcelona tinc un amic pas comme les autres, perquè la nostra relació és ben especial. Ens coneixem des de l'any 2006 i ens comuniquem, exclusivament, amb correus electrònics. No ens hem telefonat mai de la vida; ens trobem un dia a l'any, amb les senyores respectives, dinem, xerrem pels descosits, i fins l'any que ve Deo volente. Els nostres correus electrònics, llargs, densos, polèmics, són epístoles que deixen xiques les de sant Pau o Madame de Sévigné. Com que durant la quaresma tenim el comú costum d'escoltar diverses vegades la Passió segons sant Mateu de J.S. Bach, aquest any ha sorgit un intercanvi d'idees que ens apassiona més del compte. Ens fem creus del fet que, de les històries més tristes, n'hagin sorgit peces de la màxima bellesa. Tristesa i bellesa, a més de rimar perfectament, sovint van de bracet. És una bona paradoxa que la tristesa més profunda sigui capaç de generar obres d'una bellesa tan sublim. I ens en posem exemples: les àries adolorides de la Passió de Bach no tenen parió a cap altra música que ell i jo coneguem. La tristíssima, tràgica història de Dido i Enees posada en música pel gran Henry Purcell en la seva òpera barroca homònima, inspirada en el cant IV de l'Eneida, és d'una bellesa increïble. “La mort m'és ara una benvinguda amiga”, canta Dido en l'ària El lament de Dido. Aquesta ària i el cor final es poden situar entre les pàgines més inspirades de la història de la música. Un altre exemple funest però bellíssim és el tema de La llista de Schindler interpretat pel gran Isaac Perlman, actualment el meu violinista preferit. Hi podríem afegir el Rèquiem de Mozart o el de Gabriel Fauré o el de Verdi, la Marxa Fúnebre de Chopin, el poema La relíquia de Joan Alcover, etc. I quant a la pintura, una de les més impactants imatges del Renaixement italià, obra de Masaccio, és la tràgica representació d'Adam i Eva, afligits per l'expulsió del paradís. Eva intenta amagar la seva nuesa amb els braços i Adam, desesperat, avança penosament amb el cap entre les mans cap a la fatal sortida. La bellesa idealitzada de les seves figures transparenta la ignorància joiosa davant la tragèdia que els espera.

Ja em perdonaran aquesta mena de striptease de gust i dèries personals, és evident que no sempre tot funciona així. La manera de fer d'un cert partit espanyol, per exemple, la trobo tan tràgica com un rèquiem o una expulsió del Paradís, però mai ni en cap cas no hi albiro la més mínima bellesa. I hauré de plegar, però sàpiguen que aquí em freno com un cavall que es portés ell mateix les regnes.