D'on ve el populisme?

Deia Mariano Rajoy fa uns dies a la seu de la Unió Europea que “la crisi econòmica ha fet tornar els vells fantasmes del populisme, que generen més insatisfacció”. És la definició sobre els populismes més autocomplaent que es pugui sentir, com és usual en algú que sol analitzar la realitat amb un simplisme que ja voldrien molts populistes. Però també temo que és compartida pels seus col·legues de l'establishment polític europeu.

Em penso que jo tinc una idea del populisme que no concorda amb la versió oficial. Més que res, perquè en faig responsables els autors de la versió oficial. El populisme no s'ha instal·lat als països occidentals per generació espontània. Per oportunisme, sí, perquè una de les seves premisses és l'oportunisme. Però la culpa dels populismes no és (només) dels populistes, sinó dels que creen les condicions perquè sorgeixi aquesta forma d'oportunisme. Més o menys trampejada la crisi econòmica, el populisme ja és l'amenaça oficial d'Occident. És la nova amenaça. A falta d'idees, la política tradicional ja ha trobat la nova coartada. El populisme té la culpa de tot i fer front al populisme ho justifica tot. I la culpa del populisme és del txa-txa-txa.

De veritat que la crisi econòmica és la causa de l'emergència dels populismes? S'ho creuen o ens ho volen fer creure? És igual. Posem per cas que sí, que té raó Rajoy i la crisi és la raó de l'èxit dels discursos demagogs i xenòfobs dels populistes. Però després ens hem de fer una altra pregunta, Mariano: Qui va crear la crisi econòmica? Els governants dels països occidentals on es va desencadenar amb més virulència la crisi financera i les seves ramificacions especulatives, no hi tenen res a veure? No n'és responsable, doncs, aquest mateix establishment que ara ens alerta del perill dels populismes? Em sembla que sí, òbviament. Però la viciada política tradicional continua trobant excuses per mirar un cop més cap a un altre costat.

Encara que ens distreguin amb excuses, és clar que el populisme arrela en el fracàs de la política tradicional. En la política sense valentia i ancorada i que actua més a partir d'enquestes d'opinió que de conviccions ideològiques. La política que ara ens alerta que el món va molt malament per culpa de Trump. Cert. Però que no s'atreveix a preguntar-se si és que el món anava gaire bé abans de la victòria de Trump. Si anava tan bé, potser ara no l'hauríem d'aguantar. O no hi hauria el Brexit o el perill de Wilders o el de Le Pen, etc. Ens han instal·lat en el mal menor i es tracta d'evitar l'avanç del populisme. Però el problema de fons continua sent la ineficiència i la pèrdua de raó moral de la política tradicional i la seva incapacitat per fer polítiques que encarin el futur més que intentar pal·liar el present.