Colau, Collboni i el xup-xup

Visiblement emocionada, diuen les cròniques, Ada Colau va cloure l'assemblea fundacional del nou partit dels “comuns” dient que ells representen la “història no oficial”, que no tenen poder mediàtic (si es descuida) ni econòmic (superàvit de 100 milions). Només li faltava queixar-se que ni tan sols té poder polític, pobra alcaldessa. Com quan els d'ICV parlaven dels “poderosos” des de trenta anys de govern municipal i des de les conselleries tripartides, i es declaraven “antisistema” mentre signaven decrets oficials i feien arbres de Nadal amb pedals. No deu ser “tenir poder”, estar a punt d'imposar el tramvia per la Diagonal contra l'opinió majoritària del consistori (política de “fets consumats”, en diuen). O decretar les restriccions de les terrasses unilateralment, perquè els referèndums han de ser pactats però les decisions municipals poden ser tan unilaterals com es vulgui. No deuen formar part de la “història oficial”, aquells que celebren actes oficials i ostenten càrrecs oficials amb signatura oficial. Ells són, és clar, “la gent”. Me n'oblidava.

Doncs “la gent” es va reunir fa uns dies al pavelló de la Vall d'Hebron i van parlar d'una República social que comparteixi sobiranies amb un Estat plurinacional. La gent, el “run-run”, quines coses que té la gent. Compartir sobirania amb qui sempre te l'ha negada. Per ser un discurs “no oficial” i per “trencar el guió”, sona molt a l'oficialisme de sempre, oi? Sona a l'“apoyaré” de Zapatero. A sistema. A despatx, molt més que a carrer. Sona al mateix discurs oficial que venim sentint des de Pi i Margall o des de Lerroux, quid pro quo: al capdavall, federalistes i lerrouxistes van acabar compartint candidatura. Sona a aquelles ànsies de Colau per canviar la plaça Llucmajor per la plaça de la República, en un temps rècord, mentre Dalí encara espera a la cua de la correcció política. Sona a portar el Senat a Barcelona, aquell tipus de fantasies federalistes que fa poc ha alimentat el tinent d'alcalde Jaume Collboni però que s'ha emportat carbasses per part dels pressupostos de l'Estat: ni com a capital cultural espanyola, ens hi volen. Ni PP, ni Ciutadans, ni PSOE si hem de fer cas de “la història oficial”. Tal com ho escric: l'últim intent de “tercera via” ha estat la brillant idea de Collboni (monument a la maragallada, a la pi-i-margallada, és a dir a la ingenuïtat) de fer reconèixer el pes de Barcelona com a seu d'institucions culturals amb projecció estatal. Però res. Zero. Niente. Ni MNAC ni Macba ni Fundació Miró (només com a exemples) arriben a la sola de la sabata de Prado, Reina Sofía i Thyssen en termes pressupostaris. La plurinacionalitat. La tercera via. La co-sobirania. Al fadaralisma.

Els “no poderosos” tenen tan poc poder, pobres, que tenen encara aturades les llicències hoteleres al mateix temps que converteixen l'edifici del Deutsche Bank en un niu de 34 apartaments de luxe. O parlen d'aturar les obres de la Sagrada Família perquè resulta que al seu arquitecte municipal, sensible com una mona de Pasqua, no li plau a la vista. Ada Colau, que diu que no té “poder mediàtic”, apareix en un documental d'autobombo a TV3 i en prime time. Tot plegat molt alternatiu, molt “poc oficial”, molt revolucionari. Oi? Jo diria que l'alcalde més revolucionari que ha tingut Barcelona es deia Bartomeu Robert, l'últim alcalde nacionalista (i metge) abans de Trias, que fa 118 anys va promoure un tancament de caixes pel qual ell va haver de dimitir i diversos comerciants van ser empresonats. Una acció de protesta, sí, alcaldessa. Una desobediència en tota regla contra els abusos de Madrid. Una revolta. Li sona?

Esperar dòcilment que el Ministeri de Cultura converteixi Barcelona en cocapital és tot el contrari de “sortir de la història oficial”, de “trencar el guió”, de posar-se al costat dels veïns i les veïnes que (aquests sí) no tenen poder mediàtic ni econòmic. S'entén, ara? I no em refereixo a algunes associacions veïnals de dubtosa representativitat, sinó als ciutadans i ciutadanes anònims que pateixen els abusos de poder de Madrid i la inacció solitària i autista del govern municipal. Si fa dos anys sonava un rum-rum en las calles, cregui'm que ara es percep un xup-xup d'afartament general. Als carrers, a les places. També en l'opinió escrita. República social que comparteixi sobiranies en un estat plurinacional: si us plau, resolguin els problemes de “la gent” amb el poder (immens) que tenen i deixin d'insultar-los la intel·ligència.