Etiquetes

Una de les accions que més s'acostuma a practicar és la de col·locar etiquetes: s'estila ser el més breus possibles per definir situacions, accions, escenaris i, evidentment, persones. Hi ha casos en què aquest exercici de síntesi es reeixit perquè està fet des del coneixement profund del que es vol definir i perquè la persona que ho fa té el talent per realitzar aquest exercici. Però aquest casos són l'excepció. El problema és que en la majoria de les ocasions se sol elaborar a partir d'un coneixement molt parcial, molt minso, de l'objecte o subjecte del judici. A vegades fins i tot la base són informacions que ens han arribat per vies indirectes o que s'han conformat a través d'indicis o d'elucubracions diverses. I d'aquí a la deformació de la realitat per via de la distribució indiscriminada només hi ha un pas. No ens movem pas en el millor dels escenaris per fer-ho, però caldria reivindicar, de paraula i de fet, un compromís per posar fi a l'entronització i l'hegemonia d'aquest reduccionisme, d'aquesta devoció per capturar-ho i encabir-ho tot en una o poques paraules. Primer, perquè ens nega la possibilitat de disfrutar de la fertilitat, de la generositat, de l'acoloriment, de la precisió que ens proporcionen els matisos, els complements. Hem de reclamar i lluitar per disposar de l'espai i el temps que ens permetin enriquir i ampliar la nostra capacitat d'argumentació. És necessari pair, metabolitzar i per això fa falta l'aliment i el ritme necessaris. Però el que sobretot hauríem d'evitar és aventurar-nos a emetre o propagar judicis, ja siguin abreujats o exhaustius, del que no en sabem ni un borrall.