opinió
Reconstruir Catalunya: el teatre (I)
L'autor de l'article adverteix la gangrena cultural en la manca de valors educatius del teatre català, lliurat al buit exercici de la transversalitat multicultural
Tot i que, en aparença, pugui semblar que domino el llenguatge amb el qual em dirigeixo al lector, no és veritat: esgarrapo en la foscor i em refio només de la subjectivitat, per apuntar amb lletres majúscules que cal reconstruir Catalunya. La meitat de la darrera legislatura del president Pujol i els darrers dos governs, a tres bandes, han fet minvar a Catalunya un creixement que, al marge de les maniobres de l'Estat espanyol, hauria esdevingut diferent, molt diferent, si les decisions polítiques s'haguessin pres en clau de país, no pas de partit. Aquesta veritat absoluta tindrà tots els cosins relatius que vulguin. És a dir, els diversos estaments interessats a fer creure que la independència és la clau miraculosa per arribar ben bé enlloc. Però la responsabilitat està entre nosaltres, vull dir tots, els nouvinguts i els bentrobats de sempre. En veu alta i lletra plana ens mirarem tres àrees de creixement negatiu: el teatre, la ràdio i la televisió.
El teatre és aquell que explica les històries –que després repetiran la ràdio i la televisió– i fa a l'audiència participar de la catarsi i de l'aprenentatge que els personatges desenvolupen a través de la peça teatral. El teatre a Catalunya, els darrers trenta anys, és un fidel reflex d'una passada a corre-cuita pel supermercat de l'art teatral, on les peces són comprades a pes o bescanviades per participacions de directors inconnexos amb la realitat del país que els paga, però enganxats a una gran productora o als mateixos viatges al màlic d'una castellanitzada realitat. Els darrers tres directors i únics del Teatre Nacional servirien per embolicar una dotzena de castanyes de les Índies i poca cosa més. Vull dir si haguéssim d'escollir-los com a gestors de la cultura de Catalunya. La resta del teatre català és una pèssima representació de les cuites del país i serveix amb escreix per perpetuar una fal·làcia: entretenir, no fos cas que hi pensin. Qui? El públic. No, no tot és tan simple! Potser no, però el fill roig és sempre el mateix. El teatre com a servei públic no existeix, i l'oferta i la demanda les marquen una oligarquia i tres catúfols. Però, però... i Temporada Alta? Un millor supermercat. I Tàrrega? Un supermercat de carrer, i així fins a esgotar el sentit primari del teatre: educar. No, no vull dir influir, ni adoctrinar, vull dir educar. En cap cas vull dir entretenir, verb d'ús exclusiu per a les dides, amistançades o personal de cabina en les línies comercials.
Aleshores, per què aquesta gangrena? Els polítics culturals, a part d'objectius inconfessables com lapidar una llengua i una cultura, es pregunten: quina quantitat d'educació és perjudicial per al públic? Aleshores figuren quin valor adjudica, perquè només l'entreteniment teatral resulti en una bona salut democràtica. Sé que és complicat d'entendre. Aleshores aquí entra en joc «el govern dels imitadors del mercat», els quals fan servir una curiosa trampa per calcular l'anàlisi del cost i el benefici. M'explico: posen un valor monetari als beneficis de l'entreteniment, els valors educatius no entren en l'equació, comparen aquest valor monetari amb el cost de fer funcionar el tinglado i fan les programacions d'acord amb aquesta proposta; perquè l'únic valor a analitzar al final de l'equació serà, i aquí hi ha la trampa: quanta gent ha vingut? Ergo som populars.
Imaginari cultural
Sona perfecte. Estem en una democràcia i el valor dels números es qui mana, diuen. Què hi ha de dolent a comparar el cost i el benefici en termes d'assistència? Res, no hi ha cap més variable en l'equació, i aleshores el resultat sempre és bo i el millor per a ells és que es perpetua. Aquesta temporada teatral al Nacional és igual que la de l'any passat, i així fins que el mono aguanti la poca llenya que els secretaris generals li dediquin.
Deia al principi que la reconstrucció de Catalunya passa per farcir el seu imaginari cultural, i aquesta és una tasca gegantina, després de molts anys d'abandonament a unes lleis de mercat que no tenen res a veure amb la salut democràtica del país, que s'esmicola davant nostre. Voldria acabar dient que endreçar tot això ens correspon, en exclusiva, a vostè i a mi. Això no és pas una tragèdia, ni tan sols una comèdia, sinó un documental a tota plana per a molta gent que viu de creure que la multiculturalitat ens salvarà els mots, entre altres necessitats peremptòries. Vostè i jo sabem ben bé el contrari.