La solitària mort de...

L'octubre del 2015, el New York Times publicava un reportatge impressionant, finalista després del premi Pulitzer, titulat “La solitària mort de George Bell”, en què el periodista N.R. Kleinfeld, després de 15 mesos de recerca i seguiment a partir de la troballa d'un cos a casa seva entre tones de brossa, esfilagarsava fins al detall tant la seva vida i miracles fins a acabar així, com tot el que passaria abans no es va tancar la feixuga maquinària burocràtica que la mort va activar. Bell era presentat com un dels milers de novaiorquesos que moren sols cada any, però no caldria anar tan lluny per trobar històries que donarien per fer articles colpidors cada dia. A casa nostra també és el pa de cada dia dels bombers haver d'accedir a casa d'ancians i no tan ancians, anònims i no tant, que viuen, i acaben morint, sense ningú al costat.

De fet, escric això l'endemà que hagin trobat el cadàver d'un veí, l'Òscar, sol a casa. Només uns dies abans, en un poble proper, al vell Maurici, solter sense fills ni germans, també el localitzaven a terra, a casa, amb un vessament. Potser hi va estar dies abans la família més propera no el va trobar a faltar i va trucar al 112. Acabaria morint al cap de 48 hores a l'hospital, però almenys ho faria una mica més dignament que molts en situació similar. La societat no valora prou la ingrata feina dels serveis d'emergència, ni fa prou per atendre les seves ànimes solitàries, que, volgudes o no, són cada cop més. Diumenge a Madrid també hi moria la Carme, una dona jove que ho va ser gairebé tot en la política espanyola, i a qui van trobar al llit hores després del decés. El seu cas ha estat mediàtic i rebrà molts més homenatges, però el final no difereix tant del de l'Òscar o del Maurici. Per pensar-hi.