Opinió

De set en set

Per què fugim de la pluja?

Tan absurd com si l'amor fugís de la besada, o la mort volgués abraçar-se a la vida

Per què fugim de la pluja?

Plou i arrenquem a córrer buscant refugi, i només és aigua, aigua que cau, aigua que ens mulla, aigua regalada, aigua que és essència de vida.

Però en fugim.

Plou i obrim paraigües.

Plou i despleguem caputxes.

Plou i maleïm el temps: “Mal temps” diem al bon temps de la pluja.

Anem a la font però escapem de l'aigua quan és l'aigua que ve a buscar-nos.

Busquem aigua a Mart però fugim de l'aigua quan ens rega la Terra.

No, no ens agrada la pluja.

I és tan absurd com absurd seria que el gira-sol tanqués les parpelles quan es fa de dia, o que l'amor girés l'esquena a la besada, que l'infern fugís del foc o que la mort volgués abraçar-se a la vida.

Som aigua, la meitat i una mica més del nostre cos és aigua i, tanmateix, fugim de l'aigua quan ens amara.

Som de la civilització de l'impluvi, dels constructors d'aqüeductes que capturaren la deu llunyana, senyors del castell d'aigua, esclaus de la canal de plom i adoradors de la font urbana –boca generosa de medusa–, i encara donem l'esquena a l'aigua regalada.

Sí, fugim de la pluja, de la mateixa aigua que després arrenquem dels rius per esclavitzar-la a les fàbriques o que corroïm fins a convertir-la en aliment putrefacte de claveguera. Sí, fugim de la pluja quan és la pluja que hauria de fugir de nosaltres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.