La nova fractura

França va inventar la dualitat entre dretes i esquerres que ha servit per explicar la política durant dos segles, i França acaba de liquidar-la. La principal contradicció ara és, i la segona volta a les presidencials ho certifica, la que oposa, d'una banda, els partidaris de la dissolució del país en el magma de la globalització, i d'una altra, els defensors de la identitat, de les fronteres, de la prioritat nacional i del manteniment de l'ordre heretat. Entre els primers, amb diferents matisos, ja hi ha tot el que fins ara enteníem per dretes i esquerres i l'establishment en bloc, i els segons superen de bon tros el marc de la vella extrema dreta, encara que els mitjans de comunicació s'apressaran a unificar-los en l'insult i la desqualificació. La urgència del tots contra Le Pen o vindrà l'apocalipsi explica la creació improvisada d'un candidat que és la quinta essència de la buidor. Sempre s'esperava que el president tingués una certa idea de França, però la setmana que ve la majoria dels electors votaran, com a mal que creuen menor, un president que ha dit que “no hi ha una cultura francesa, hi ha una cultura a França, diversa i múltiple”. Macron representarà molt bé la tendència dominant en les organitzacions internacionals que veu en l'especificitat dels pobles europeus un objectiu a abatre. Els qui en discrepin, exclosos del debat i sense capacitat d'influir en les polítiques que s'acaben aplicant tant sí com no, van carregant-se mentrestant de raons i provant d'estendre la base social d'un rebuig com més va més polaritzat.