Keep calm
Amenaçar
Els periodistes som (o hauríem de ser) uns especialistes a trobar sinònims per poder escriure textos que siguin més amables de llegir. Si no existissin, les lectures es farien molt pesades tant per als lectors dels diaris com per als oients de la ràdio. I en una època en què els periodistes que informem de política dediquem bona part del temps a recollir declaracions, respostes a aquestes declaracions i respostes a les respostes d'aquestes declaracions, l'esforç que hem de fer per trobar substituts vàlids del verb dir és encara més gran. Si hi ha dies que la informació política és molt avorrida, imagineu-vos què passaria si a més la vida fos sense sinònims: “El govern espanyol diu que el govern català no farà el referèndum i el govern català diu al govern espanyol que sí que el farà.” Tot això es pot sintetitzar en “La Generalitat desafia La Moncloa i avisa que farà el referèndum.” Però els sinònims els carrega el diable. I amb ells, tota la intencionalitat del món. Lluís Llach va dir: “El dia que hi hagi llei de transitorietat jurídica, el que no cregui serà sancionat.” Es podrien utilitzar vora un centenar de verbs sinònims per apuntar el que ve després: Llach afirma que el dia que hi hagi llei de transitorietat el que no cregui serà sancionat. Llach preveu, Llach pensa, Llach subratlla, Llach informa, Llach assegura, Llach apunta o Llach adverteix. Però no: els qui el critiquen han escollit el verb amenaçar. I Llach no amenaça perquè en primer lloc una amenaça implica l'anunci de causar mal o dolor. I en segon lloc un diputat no està en disposició executiva d'amenaçar amb res perquè no serà Llach qui, si s'escau, vagi obrint expedients pels departaments. Escarafalls a banda, també resulta entre cínic i divertit comprovar una doble reacció: 1. Que els que no deixen votar vegin com una amenaça l'exercici de la democràcia. 2. Que els que reclamen transparència sobre com es culminarà el procés es posin les mans al cap quan els expliquen, fil per randa, el que passarà.