El repte sindical

Ahir es va celebrar el Primer de Maig, Dia del Treball, dia de reivindicacions. La llista és llarga, perquè en breu es complirà una dècada –que es diu aviat– dels primers símptomes de la crisi i de l'esclat de la bombolla financera. En aquest temps el mercat laboral ha patit amb intensitat els efectes de la destrucció d'ocupació i de la seva precarització. Per això ara els sindicats posen l'accent a recuperar part d'aquests drets perduts –per cert, sense gaire conflictivitat al carrer–, al ritme de la recuperació de l'activitat econòmica. És el moment per recuperar salaris i fer que aquest retornat creixement del PIB arribi a les butxaques dels treballadors, però és també el moment per demostrar si els sindicats mantenen la seva força d'acció. I és que la crisi ha estat dura per a unes organitzacions que han vist com els seus afiliats baixaven en paral·lel a l'augment de l'atur, i que han vist també com la seva credibilitat minvava. És el mea culpa que ahir entonava el secretari general de la UGT a Catalunya, Camil Ros, tot reconeixent: “Ens hem mobilitzat poc en aquest temps, hem estat poc al carrer.” Ara Ros fa una crida a organitzar el precariat, que ja no és principalment el treballador de la cadena de muntatge d'una gran indústria, sinó l'autònom i el treballador de les micropimes que lluiten sovint en solitari. Aquest és ara el repte per als sindicats: ser capaços d'aglutinar aquests milers i milers de treballadors precaris.