Intransigència lingüística

ecordem-ho, per si hi ha algú que ho ha oblidat: la Constitució espanyola i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya garanteixen els meus drets lingüístics o així ho deixen ben clar. La Constitució estableix el català com la llengua oficial a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears i compromet l'Estat a protegir i respectar “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya”. L'Estatut dedica tot un capítol, el tercer, als drets i deures lingüístics i especifica ben clarament que “totes les persones tenen dret a no ésser discriminades per raons lingüístiques”. A continuació detalla perfectament que l'administració, tant la catalana com l'espanyola, té el deure d'atendre en català aquells qui s'hi relacionin. També parla dels funcionaris i dels seus deures en aquest sentit i ho fa de manera diàfana: “L'Administració de l'Estat situada a Catalunya ha d'acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials.” En altres apartats s'especifiquen els drets dels ciutadans catalanoparlants en l'àmbit del consum i es recorda l'obligació, de l'Estat, de treballar perquè el català sigui oficial a la UE.

Fins aquí el paper. Definitivament, paper mullat, perquè cada dia aquestes lleis supremes s'incompleixen de manera reiterada. No parlem ja que a la UE el català no compta per a res, malgrat el seu pes demogràfic, sinó, per exemple, de la marginació diària de la nostra llengua en l'etiquetatge, un fet insòlit en un idioma àmpliament parlat a Europa. Que Déu n'hi do tot plegat! Sinó de com els catalanoparlants hem de veure com som coaccionats, i constantment amenaçats amb sancions econòmiques, per poder usar la nostra llengua. La llei de seguretat aprovada pel PP, que protegeix l'actuació policial de manera totalment fora de lloc, ens juga a la contra. La ignorància, volguda, i la manca de sancions als funcionaris que es neguen a atendre'ns en català no hi ajuda gens. Pregunteu-li a la vicepresidenta de la Diputació de València o al professor de la UPC, últimes víctimes de la intransigència espanyola. Per cert, no som als anys quaranta, sinó al 2017.

R