De Höss a Damjanjuk

El darrer dia d'aquest novembre, a Munic, començava el judici contra l'ucraïnès John Damjanjuk, acusat de ser un criminal de guerra per la seva actuació, el 1943, al camp d'extermini de Sobibor, a l'est polonès. L'acusació es concreta en la intervenció directa en la mort de 27.900 jueus, un crim contra la humanitat que no prescriu, segons la legislació aprovada el 1979, encara que l'acusat tingui 89 anys i hagin passat 66 anys d'aquells fets criminals. Damjanjuk intenta presentar-se com un vell malalt i amb un cos decrèpit, una imatge destinada a suavitzar l'opinió pública i els mateixos jutges, quan en la seva detenció a Cleveland (Ohio), fa uns sis mesos, mostrava una salut immillorable; amb tot, els temes relacionats amb l'Holocaust han creat una ferma sensibilitat general que fa difícil aquesta consideració estratègica.

Tot i que es diu que des del final de la Segona Guerra Mundial s'han jutjat 6.600 persones acusades de crims de guerra –dos terços de les quals, amb resultats inferiors als dos anys de condemna–, és veritat que molts criminals nazis s'estalviaren els judicis, alguns per haver optat pel suïcidi i molts per haver-se fet fonedissos, ajudats per organitzacions secretes o per xarxes diplomàtiques vaticanes. Les petges dels assassins han estat seguides amb insistència i això ha portat a importants descobertes, però el fet biològic fa que avui puguin restar vius ben pocs d'aquells criminals. Encara, el darrer estiu es condemnava Joseph Scheungraber, exoficial alemany de 90 anys, a cadena perpètua pels assassinats de catorze persones a Falzano di Cortona, a la Toscana, el juny del 1944. I el jutge Ismael Moreno ha decretat crida i cerca contra tres guardes de camps de concentració, acusats d'assassinats de republicans espanyols confinats a Sachsenhausen i Mauthausen, tres exnazis que ja estan localitzats. Però és evident que el judici que s'està realitzant a Munic formarà part d'una de les darreres pàgines del llibre dels processos relacionats amb l'Holocaust, tancant un període fonamental en la història del segle passat.

Presumiblement, John Damjanjuk formava part del grup dels «cent del terror», ucraïnesos utilitzats als cinc camps d'extermini com a mà executora de crueltat extrema en el procés de liquidació persistent del poble jueu. Un centenar d'homes que no eren guardes de camp, sinó que eren assassins convertits en guardes de camp per enriquir-se i viure millor, segons diu Thomas Blatt, un dels dos únics supervivents encara vius de Sobibor, que estarà a Munic per declarar com a testimoni de càrrec, pendent que l'altre company també viu, Philip Bialowitz, pugui tenir un repunt de salut que li permeti desplaçar-se. «Deixeu-me acabar els meus dies amb la meva família; la meva dona, els meus néts» diu Damjanjuk, mentre que Blatt exclama: «Quina sort que té, que pot tenir la família; jo no la tinc», quan recorda que els seus pares i la seva germana, quan ell tenia quinze anys, moriren en les cambres de gas.

De la meva visita a Auschwitz, recordo especialment la forca que s'aixeca davant del crematori, que va ser utilitzada per executar Rudolf Höss, el 16 d'abril de 1947, després del judici en què, catorze dies abans, havia estat condemnat a mort. Höss fou el comandant d'Auschwitz I durant el període 1940-1943, després d'haver-se dedicat un any a la seva construcció. Mig any després, tornà a Oswiecim per construir-hi Auschwitz II-Birkenau, camp dedicat a l'extermini industrial dels jueus. Descobert prop de la frontera danesa, acabada la guerra i amb nom fals, fou detingut pels anglesos una nit de març de 1946, sense que pogués fer servir el verí que tenia preparat. Jutjat a Cracòvia, fou condemnat a mort i executat, en una actitud de total indiferència i sense penedir-se de res.

Ara, per una estranya coincidència del destí, mentre s'inicia el judici de Munic, Ediciones B reedita Yo, comandante en Auschwitz, l'autobiografia que Höss escrigué per consell dels seus advocats defensors, quan era a Cracòvia esperant el judici que el portaria a ser penjat. Editada per primera vegada per Muchnik Editores, el 1979, era una edició introbable, malgrat que jo havia tingut la sort de trobar-ne un exemplar en un llibreter de vell, i ara es reedita amb un pròleg que al seu moment havia escrit per a l'edició original Primo Levi. Un pròleg on Levi situa l'obra com una de les lectures imprescindibles en la literatura de l'Holocaust, un llibre on es reflecteix a la perfecció la personalitat d'un dels més grans criminals del segle XX; un home que relata amb sang freda, absent del drama i com a executor mecànic, tota la tragèdia de l'extermini, que ell es vanagloriava d'haver contribuït a realitzar d'una manera neta i perfecta, sense màcula.

Malgrat els anys passats, Cracòvia i Munic són molt propers, i la història de l'Holocaust és la crònica d'un despropòsit que hauria de ser assignatura obligatòria d'estudi per als europeus, per valorar allò que mai no s'hauria de repetir però que ha tingut rebrots prou propers, en el temps i en la geografia, per preocupar-nos.