La raó proteccionista

Al marge de l'àmplia victòria de Macron, l'altra notícia de les eleccions franceses ha estat la confirmació del canvi d'orientació del vot obrer. Un 56% ja té en el Front National el seu partit de referència. Veure Macron de visita en una fàbrica i ser escridassat mentre Le Pen era rebuda entre aplaudiments és una imatge xocant dels nous temps que corren.

Fixem-nos què prometia l'un i l'altra. Macron: que hem de continuar confiant en la llibertat del mercat, malgrat l'atur, els rescats financers, la baixada de les pensions, la intel·ligència artificial o la robotització. Le Pen, per contra, va recórrer a la via simple: aprofundir en el sentiment d'inseguretat per la globalització. Apel·lar no a la raó sinó a l'emoció. Macron va ser presentat com l'únic missatge saludable i necessari, com l'única via possible. El segon, com un cas d'estupidesa i irracionalitat manifestes. Sobre el terreny, unes formes de racionalitat i d'esperança són acceptades. D'altres són menystingudes. Acceptem la irracionalitat del consumisme, del qui juga a jocs d'atzar, de l'emprenedor que espera fer-se milionari o l'acte de fe optimista que demana Macron. Mentrestant, ens riem de qui cerca protecció, de qui té por de no poder pagar el lloguer o de quedar sense feina i per això mateix acaba votant Le Pen.

Cal tornar a la història. Quan finalitzada la Primera Guerra Mundial els estats europeus van adonar-se que no podien confiar en el comerç internacional per cobrir una necessitat tan bàsica com l'accés als aliments, es van dedicar a reforçar fronteres, a assegurar-se l'accés a les matèries primeres. Una gran part d'aquests van esdevenir proteccionistes o feixistes. La història ens mostra que en cas d'amenaça l'instint de supervivència passa a davant de la raó. El proteccionisme és la resposta natural. La confiança en els mercats, per contra, demana un acte de fe contra la pròpia vivència personal. Demana oblidar que la Xina s'ha desenvolupat des del proteccionisme, que la Gran Bretanya va esdevenir lliurecanvista només després de protegir la seva indústria tèxtil o que l'Alemanya de Bismarck es va unificar des de la protecció dels seus càrtels industrials i agraris.

En la pràctica, no tots els anhels de protecció són iguals. Uns aconsegueixen fer-se escoltar: els financers davant de tots. D'altres no. Els partits qualificats de populistes no són res més que intents de donar resposta a una por que és, racionalment, perfectament comprensible. Polanyi sostenia que la protecció social és un complement obligat del mercat autoregulat i que el tarannà natural de les societats és buscar protecció davant la vida a la intempèrie que ens ofereix el mercat. Macron haurà, doncs, d'afegir un veritable gir social a la seva agenda europeista per canviar la tendència. Si acceptem la racionalitat de les pors dels votants de Le Pen, tal vegada ens convencem que és l'hora de fer alguna cosa respecte a això.