La placa de Mauthausen

Diumenge passat la Generalitat va descobrir una placa en memòria de les persones deportades als camps nazis a Mauthausen, l'infern de la terra on van perdre la vida prop de 2.000 catalans. Un gest just i necessari, tot i que el primer pensament va ser: “Una aaaaltra placa.” No oblidem que aquest és el sistema més econòmic per recordar figures transcendents, fets històrics o tragèdies humanes. Els polítics, anhelosos de sortir a la foto el dia que enretiren la cortineta de la làmina honorífica, n'abusen. Les plaques que es col·loquen a les cases on van néixer o on van viure prohoms rellevants, per posar un exemple, acostumen a ser clòniques i ben insípides perquè en res es detecta cap tret de la personalitat de l'homenatjat. Són rectangles amb una inscripció, i punt. Però hi ha plaques i plaques. I la placa de Mauthausen és un objecte físic, simbòlic, espiritual i emocional preciós. És obra de Jesús Galdón, artista d'alt voltatge poètic. L'artefacte que ha dissenyat per a aquest lloc tan sinistre conté un buit circular que deixa a la vista les pedres del mur que van construir els presoners. La placa és, doncs, el propi sofriment de les víctimes de l'horror feixista, la matèria més sensible de totes, la que hauria de ser sempre troncal en qualsevol projecte de restitució de la memòria dels grans drames de la humanitat. La placa de Mauthausen no és una placa, és una obra d'art.