La gorra de Franco

A les 14.20 h del 23 de novembre de 1975, una llosa de granit d'una tona i mitja segellava la tomba de Francisco Franco, al Valle de los Caídos. Els dies anteriors, centenars de milers d'espanyols havien passat, disciplinadament, per davant del taüt que s'havia instal·lat al Saló de Columnes del Palau Reial de Madrid. Una gernació que contrastava amb l'escassesa de la representació internacional, que va limitar-se al nivell d'Hussein de Jordània, Rainier de Mònaco i Augusto Pinochet. També s'hi va afegir Imelda Marcos –l'única que encara ho pot explicar–, vídua del dictador filipí Ferdinand Marcos, que és aquella senyora que tenia un armari amb 1.300 parells de sabates dins del palau d'un país del tercer món. Mandataris elegits democràticament, cap ni un.

Deixant de banda del misteri sobre la desaparició sobtada del mig milió de franquistes –pel cap baix– que van acomiadar i plorar Franco, aquella cerimònia tenia per objectiu deixar constància de la perennitat de la victòria del franquisme. El cadàver de Franco es va embalsamar per a, més tard, glorificar-lo en un mausoleu de dimensions faraòniques. D'aquesta manera, quedava clar que el cos del tirà era mortal, però la seva obra havia de perdurar indefinidament en el temps, sense possibilitat de ser posada en qüestió. Els franquistes –tant els que s'emocionaven davant del taüt com els que volien continuar en els càrrecs i passar-los als fills– necessitaven una projecció visual i alliçonadora de la seva impunitat.

I quaranta-dos anys més tard d'aquell enterrament fastuós, a Franco no se li ha mogut la gorra. Ni se li bellugarà, perquè el PP considera que el dictador s'ha de quedar on és. De la mateixa manera que fan una distinció per determinar que les víctimes del franquisme no són com les d'ETA i que, en aquest cas, el millor que es pot fer és que els seus ossos continuïn escampats sota els revolts d'un camí o al peu de les tàpies de qualsevol cementiri. La diferència entre les tombes majestuoses de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera i, per contra, l'oblit tràgic de les víctimes del falangisme i la dictadura és l'essència del règim del 78.