Raimon

Diumenge passat vaig assistir a un dels concerts que Raimon està fent com a comiat de la seva carrera. Estava ple de gom a gom i els aplaudiments van ser continus. Ramon Pelejero continua amb la seva veu potentíssima i el seu bon gust per la poesia i per cantar els clàssics, sense oblidar al seva faceta de protesta, que l'ha configurat com a un emblema dels Països Catalans.

Cada una de les seves cançons emocionava la gent de la meva edat, que l'escoltàvem amb fervor als vint anys i que entre el record i l'impacte musical el continuem escoltant amb fervor.

Vaig tornar a sentir Salvador Espriu i Ausiàs March, i les seves cançons d'amor, i el seu no vibrant a la dictadura. Crec que me les sé totes de memòria o quasi. Està en perfecte forma: no hi va haver descansos, no va beure ni un glop d'aigua. Em fa molta pena que es retiri. Però penso que és intel·ligent retirar-se quan encara estàs en plena forma, per no donar algun dels espectacles penosos que mouen a la compassió d'altres artistes que no han sabut retirar-se a temps.

Quan jo era jove, militava al PSAN, i les reunions de cèl·lula eren obligatòries, sense cap excusa. Bé, n'hi havia una: si en comptes d'anar a la cèl·lula anaves a un recital de Raimon, els teus companys consideraven que ja havies fet pàtria d'una altra menera i no ens ho retreien. Això és perfectament insòlit.

Crec que a Raimon li molesta ser un símbol. D'aquí unes paraules que va dir fa poc temps: “Jo no sóc dels meus.” Raimon serà del que vulgui ser, i cada persona té tot el dret a tenir la seva ideologia, no faltaria si no. Però crec que ultra tot això, a Raimon li molesta la solemnitat, els símbols, les medalles, la prosopopeia de qualsevol signe. Raimon i la solemnitat estan renyits de sempre. Vet aquí el secret: la senzillesa, el bon gust i la veu. Són un triangle que fa que Raimon sigui Raimon i no qualsevol altre cantant. “Som més dels que diuen i volen”, cantava. Gràcies, Raimon.