Macron

Emmanuel Macron va ser escollit president de França sense sorpreses. Però, tot i que va superar el 62% dels vots vàlids, amb prou feines va estar per sobre del 41% del total de francesos que podien votar, lluny del 50%. Ara bé, Macron no sembla representar una verdadera novetat política. Una persona que ha estat banquer, conseller econòmic i ministre d'Economia amb Hollande difícilment pot representar cap revolució o cap innovació profunda en la política francesa. S'ha de reconèixer, però, que la seva victòria és el fruit d'una brillant i atrevida operació de màrqueting polític. Les elits franceses, europees i globals no es podien permetre res que s'assemblés al Brexit o a la victòria de Trump. Dos fets que es produeixen en contra del que havien previst les elits. Han actuat en conseqüència i ho han aconseguit.

En realitat, Macron és, des de sempre, un representant de l'establishment. No representa el canvi sinó la continuïtat amb les polítiques de Hollande. És més, en alguns aspectes –reforma del Codi de Treball, de la Seguretat Social o de l'impost sobre les grans fortunes– les seves propostes són radicalment més liberals i destinades a satisfer les demandes de la UE, i en particular Alemanya, de reduir els costos del treball (via disminució dels salaris) i canviar les condicions de treball a favor de les empreses i en contra dels treballadors. I la Sra. Merkel ja li ha dit que estigui tranquil pel que fa a la reforma de la UE. Em temo que, d'aquí a un temps, hi haurà una profunda desil·lusió en molts dels que l'han votat.

Ara haurà d'intentar aconseguir una majoria en les eleccions legislatives per poder governar amb tranquil·litat. El punt de partida no sembla fàcil: si es tenen en compte els vots de la primera volta, en què va guanyar àmpliament l'abstenció, quatre grups varen arribar amb un percentatge de vot semblant: el moviment de Macron (En Marxa!), el Front National, la dreta tradicional i la nova esquerra de Mélenchon (França Insubmisa). Els socialistes pràcticament desapareixen del mapa polític.

La seva estratègia consistirà probablement, d'una banda, a recollir les cendres del que queda del partit socialista i, d'una altra banda, intentar dividir la dreta tradicional –que ja ho està molt–, i en aquest sentit s'hauria d'interpretar probablement el nomenament del primer ministre. El seu objectiu sembla ser construir una majoria d'“extrem centre” (estil de partit demòcrata americà o italià, tot i les seves diferències). Al mateix temps li interessaria arraconar al màxim possible en els extrems tant el Front National (que podria recollir vots de la dreta tradicional més recalcitrant) com el moviment d'esquerres de Mélenchon. Caldrà veure si se'n surt, i en quin grau, o si hi haurà una assemblea nacional dividida en tres grans grups (tot i que el sistema electoral no ho facilita): el seu, el del Front National i el de la França Insubmisa. Si fos així, no seria una situació fàcil de governar.