‘Quo vadis', socialistes?

Malgrat que des d'algunes instàncies s'insisteix a vestir-ho amb l'èpica rància dels destins universals, la història d'Espanya no s'explica sense el context internacional, un fet agreujat per l'escassa empatia emocional i diplomàtica dels espanyols profunds en l'àmbit internacional, amb nefastes conseqüències d'aïllament de les mecàniques col·lectives de progrés, i el consegüent retard en els àmbits socials, que feia Espanya més africana que europea.

La Guerra Civil va anorrear l'únic moment en molts anys en què aquesta fatalitat podia trencar-se, i l'aïllament quan es va acabar va dur a un dels períodes més negres dels últims segles, anava a dir “com sap tothom”, però no ho dic perquè no, perquè sembla que no tothom ho sap.

Aïllament, sí, però només de les decisions i del repartiment dels grans beneficis, no pas de la petja dels qui manaven i manen al món. A partir del 1945, el terrible i gloriós caudillo de España va ser fins al final de la seva miserable vida un llepaculs dels nord-americans que, amb els seus lacais europeus, van tenir clar que els sortia més a compte mantenir en Franco al poder que bregar amb la possibilitat que els comunistes s'instal·lessin al govern, i tenir un país satèl·lit de la Unió Soviètica al sud-oest d'Europa, amb els problemes geoestratègics pertinents. Si algú preguntés: “I els drets humans? I la democràcia? I la llibertat d'expressió?”, caldria respondre-li: “Si us plau, no em facis riure.”

Serà una xacra històrica per a la ciutadania espanyola haver permès que aquell individu morís repapat al poder? Potser encara més haver-se deixat robar la cartera a partir del 1975. L'actual règim d'Espanya no és una democràcia, perquè una votació no és lliure si no hi ha alternativa, si l'única opció és entre el que s'ha pactat mentre t'encanonen les armes i un desastre imprevisible, qui sap si una altra guerra civil. I perquè no s'ha trencat amb la dictadura. Les Corts franquistes no es van fer l'harakiri quan van votar la Reforma del 1976, sinó que es van assegurar la tranquil·litat i els privilegis intocats en el futur.

Salvades les formes –de mala manera, però salvades, ja que no hi va plantar cara ningú–, quedava encara un escull, perquè la situació deixava al descobert el problema que tan bé i amb maníaca abnegació havia tingut a ratlla en Franco: a l'altra banda de l'herència falangista, l'únic partit articulat i amb opcions reals d'arribar al govern era el comunista. Es tornava a l'impasse del 1945, i aquest cop no era factible un militar fantotxe amb l'ego deforme disposat a fer la feina bruta a canvi d'oripells vitalicis. Calia una jugada fina, presentable i creïble per una ciutadania políticament imberbe després de quaranta anys tancats al quarto fosc.

Aleshores se'ls va ocórrer anar al racó dels mals endreços i treure la pols d'un moble trencat i inservible, el PSOE històric, recondicionar-lo i, a través de la socialdemocràcia alemanya, presentar-lo pretesament renovat amb jovent reclutat entre l'ambició universitària, políticament moderats, cosa que aleshores volia dir disposats al que fos per arribar a la poltrona. El que va passar després ja ho pot recordar una part important de la població. El PSOE, que no va ser mai una alternativa d'esquerres sinó l'instrument per fraccionar-la i impedir que els comunistes arribessin al govern, es va anar traient les màscares de forma gradual: ara renuncio al marxisme, ara ens fiquem a l'OTAN, quan podríem fer un govern de coalició amb el PCE deixem governar l'Aznar, i així fins a defenestrar un Pedro Sánchez que es negava a deixar governar en Rajoy.

El toc tragicòmic és que s'hi va apuntar gent de bona fe, gent a qui els feia por el comunisme i una confrontació armada, gent que s'ho creien, i que han anat patint trastorns d'identitat política. El cas més ridícul és el del PSC, que va començar com un club d'amics de casa bona amb consciència social, una mica gauche caviar, ràpidament depassats per la situació. Avui som on som. Cal recordar que la política és alguna cosa més que una cavalcada heroica, immarcescible i solitària cap a un destí històric? Que és, sobretot, l'art i la gràcia de relacionar-se amb els altres, de negociar, de compartir, de cedir per aconseguir? Que a falta d'un autèntic debat d'idees, tristament inexistent, la població jutja els grups per les seves companyies?

No els fa angúnia als afins al PSC que els portin de bracet amb el PP i Ciutadans? Què diria en Joan Reventós si aixequés el cap? Són on sempre han estat, però quina imatge! Se senten còmodes en el costat obscur de la força?