Ous, verats, oli, llet...

Als anys cinquanta i seixanta ningú no parlava de si tal aliment era bo/dolent, ni recomanava viandes bàsiques per a la bona salut. La majoria social sortia dels dèficits alimentaris –i alguns per desgràcia de la gana– de la postguerra, la gent no estava per a gaires brocs i jutjava bo, i fins i tot excel·lent, la ventresca enyorada o la cansalada idealitzada que acabava a l’olla o cassola. Dels anys setanta ençà sí que han anat emergint campanyes a favor o en contra de determinats comestibles. Primer van ser les esmenes a la totalitat alimentària adreçades cada primavera al públic femení: calia afinar –afinar!– cuixes i culs, malucs i cintures a les envistes de platges i piscines de l’immediat bon temps. De seguida es van anar fent lloc en dials i pantalles aliments que empitjoraven la salut –com l’embotit– o la milloraven –com la mongeta–, maleïts o beneïts per uns metges (?) amb ulleres de pasta i retòrica increïble; els/les dietistes i mediàtics arribarien després: les ràdios i sobretot les teles encara no havien inventat Meleros o Magdes Carles que, exemplarment seques com un gaig, havien d’aconsellar-nos de com transitar per aquesta vall de llàgrimes i que el trajecte se’ns faci molt llarg. Consolidada aquesta base mediàtica, n’hem sentit proclamar de tots colors. Van ser molt populars les orquestracions al refús de la llet que ara se’n diu crua; fins i tot es va arribar a prohibir-la oficialment. L’oli d’oliva va ser rebutjat amb molta trompeteria i, simultàniament, exaltat el de gira-sol. El peix blau va patir una maledicció d’intensitat bíblica, directament proporcional als cants angèlics que beneïen el peix blanc. Els llegums van travessar el desert pel cap baix del menyspreu i de la desconsideració del públic. Dels ous se’n va fer sinònim del colesterol que ens aparedava per dins. He esmentat, no pas tots, els productes que després –paradoxalment?– han estat proclamats aliments excel·lents, font mateixa de salut: el greix i l’omega 3 de la sardina i el verat, purs elixirs de vida; prenent oli d’oliva obtenim l’agraïment de la vesícula biliar i el bye bye d’ictus i coronàries; cigrons i llenties, alçats del sot de la vulgaritat, s’han arremangat la mortalla de postguerra per exhibir fibra i antioxidant, i han recordat que les seves vitamines són tan atractives com les de la carn vermella, la pecadora que, aquesta sí, segueix a l’infern de la Melero. Els ous ara són tan rodons com complets: un dels àcids grassos essencials –essencials!– que duen és la colina, espessa malla que barra el colesterol. L’última novetat és l’esmentada llet crua; la lloada pasteurització es veu que, amb els bitxos nocius, també suprimeix propietats nutritives i, agafin-se, organolèptiques de la llet acabada de munyir. La qual, com s’havia fet sempre, només s’ha de bullir i, oficialment, es conserva tres dies. N’he gastat mentre travessava les dècades de pasteurització i sé que, si no trona, es conserva més d’una setmana.