Ni petita, ni delicada

Els pisos turístics a Girona s’han multiplicat per 100 en menys de deu anys. L’any 2008 hi havia poc més de dos pisos turístics a la ciutat i fins al 2012 van anar creixent dos per any; no és fins al 2013 que hi ha una petita explosió controlada amb l’autorització de 24 habitatges turístics, que el 2014 ja van ser 65 i el 2015 l’increment va ser de 75 pisos més. L’any passat, abans de l’estiu, se’n van obrir una trentena, cosa que suposava més de 200 apartaments, amb un creixement exponencial que sembla que no té aturador. Les darreres dades conegudes, fa pocs dies, ens diuen que avui ja hi ha comptabilitzats 361 pisos turístics a la ciutat, és a dir, que en els últims dos anys s’han triplicat i que la majoria d’aquests apartaments –més d’un 58%– es concentren al Barri Vell. Lògicament als veïns de la zona se’ls han encès totes les alarmes i s’han començat a mobilitzar en contra de la proliferació d’aquest tipus d’establiments turístics. Hem pogut veure pancartes penjades als balcons en les quals es pot llegir “Sant Pere no es ven” o “Més barri i menys pisos turístics”, tot i que des del consistori es diu que l’alarma és injustificada, es nega l’esverament veïnal i s’assegura que no hi ha queixes. El debat turístic és al carrer, i s’ha de fer valorant no només el negoci sinó tots els factors en joc. El benestar dels gironins n’és un de molt important. Preocupa també el futur dels barris que només tenen raó de ser quan són habitats, i no s’haurien de convertir en cap altra cosa com a conseqüència de l’alça del preu dels lloguers o perquè no es renoven contractes als llogaters locals, perquè avui, i a curt termini, sembli més rendible el sistema de lloguer turístic per dies o setmanes. Estem lluny –tret de dates concretes–, de la massificació turística que pateix Barcelona. Precisament, per això cal definir un model que ha d’evitar que Girona caigui en el parany, perquè allò que ara per a uns quants pot suposar uns guanys substanciosos, a la llarga pot fer que tots hi perdem. Per això, cal aquest debat obert, tranquil i assossegat sobre el model gironí, en el qual totes les parts haurien d’escoltar l’altra, sense entrar en desqualificacions titllant les opinions d’aquells que no pensen com tu de demagògiques, de turismofòbia, mentides, enganys, insídies... Girona no és aquella ciutat petita i delicada de què parlava Jaume Ministral, però n’estem orgullosos i la volem ensenyar al món, però tampoc cal que en malmetem l’essència.