L’odi i la hipocresia

Els francesos podien triar entre la hipocresia i l’odi i van triar la hipocresia. Als Estats Units, van optar per l’odi. La hipocresia és més sofisticada, com Macron, requereix d’un cert refinament cultural i d’una mínima elegància. L’odi és primari i testicular com Trump i es basteix d’idees simples i enemics clars. Bona part dels nostres mals es deuen a la hipocresia, i l’odi és la pitjor de les seves conseqüències. Deu ser per aquesta raó que algunes víctimes de la història recent s’han cansat d’una i han abraçat l’altra. A França, de moment, no han estat suficients, però als Estats Units, sí. La hipocresia reconeix formalment –i a vegades fins i tot emfàticament– els drets i els valors però no els aplica, o ho fa de manera mesquina i insuficient, l’odi els nega amb ganes, com alliberant-se d’una càrrega; en legitima la negació i tant és que parlem de drets elementals com de les imprescindibles mesures mediambientals que reclama el futur del planeta. La hipocresia parla d’igualtat dels éssers humans vinguin d’on vinguin, de la riquesa de les cultures però viu en barris de gent selecta i porta les criatures a l’escola privada perquè no hi trobin tants immigrants. L’odi aboca el seu fracàs i la seva frustració sobre els més febles, sobre els que encara són més febles, i mira de reüll als CAP o a les escoles perquè no hi ha mestres i metges per a tothom.

Cap càlcul econòmic, cap comptabilitat sensata atribuirà les seves carències als immigrants, cap anàlisi rigorosa resistiria les seves acusacions sobre els presumptes privilegis que diuen, diuen, diuen, que ostenten, però alguna pulsió interna, algun tret psicològic, o directament psicòtic, reclama el boc expiatori. La hipocresia parla dels valors, del proverbial cel protector europeu, també de societats obertes quan vol dir mercats oberts; i aplica polítiques i fiscalitats que incrementen les desigualtats, salva els bancs però sacrifica el futur dels seus ciutadans i alimenta el cuc de la corrupció; i com a prova definitiva del seu llegendari cinisme, expulsa els immigrants i els refugiats que fugen dels països que ha contribuït a empobrir o desestabilitzar, o que ha bombardejat directament. L’odi els espera a la frontera per escopir-los o per apallissar-los o els saluda fent el mico als camps de futbol. La hipocresia hi posa la porra i l’odi colpeja. La hipocresia ha abocat molta gent a la desesperació o al suïcidi, però també a l’odi, a les fòbies, a una degradació que es multiplica, propaga i retroalimenta. L’odi és l’infern, l’horror, però el problema actual d’Europa és la hipocresia. O encara pitjor, és que ens vulguin fer triar entre la hipocresia o l’odi.