Tot va parlant-me de tu

L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes, ve potent quan tu te’n vas tant si t’ho creus com si dubtes. Te’n vas perquè el temps fa el seu camí, encara que potser no t’entendran. Però som molts més dels que volen i diuen els que en una butxaca d’uns pantalons vells devem tenir guardades entrades dels teus recitals. Des d’aquells dies, més tardans de l’any quaranta en què tu vas nàixer, quan nosaltres sentíem l’alenar de la vida que començàvem a recórrer amb la cara al vent. Vas arribar a nosaltres tip de passejar sol per València i t’hem conegut sempre igual com ara, els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins dibuixant un somriure d’amic, company, conscient del perill.

No et coneixíem de res i de sobte ens vam trobar amb un puny alçat i una camisa d’un roig encès que ens convidava a dir que no. I com que no sabíem res, vam venir a escoltar-te i vam descobrir que veníem d’un silenci antic i molt llarg; de gent que s’alçava des del fons dels segles, que anomenen classes subalternes amb una por immensa que ens havia fet callar tant i que encara ens fa callar. I no vam voler perdre els orígens per no perdre la identitat ni callar malgrat que no fóssim entesos. Tu, que en frases solemnes, de místics i de grans capitans, no has cregut mai, ens hauràs de disculpar que avui hi convertim les teves. Però és que hem mirat aquesta terra i tot ens parla de tu, Raimon.