Opinió

Vuits i nous

Machu Picchu

“Cuitin a anar-hi perquè el tancaran al turisme, que és destructiu

Un pagès va cremar uns rostolls prop del riu. El foc se li va descontrolar, les flames van pujar muntanya amunt i van deixar al descobert al cim unes feixes protegides amb pedres. El pagès va aprofitar la ganga per plantar-hi blat i patates. El 1911, l’explorador i professor de Yale Hiram Bingham va tenir notícia de les feixes, i s’hi va acostar. Com que no contenien el “tresor inca” que esperava, es va limitar a fer-ne fotografies i endur-se’n unes peces. Un cop examinades, hi va tornar. Amb el patrocini ara del govern del Perú, va desbrossar l’indret i es va fer posseïdor de més vestigis en nom de Yale, amb la promesa de ser retornats. El Machu Picchu acabava de ser descobert al món.

Totes les imatges que vostès hagin pogut veure d’aquell poblat neolític del segle XV de la nostra era envoltat de muntanyes vertiginosament emergents ni s’acosten a la majestuositat del natural. Al Machu Picchu, s’hi ha d’anar. I corrin a anar-hi, si en tenen ganes, perquè acabaran tancant l’itinerari que ara es fa per l’interior i només el podran veure de lluny. I si no el tanquen, els turistes que hi deambulen a milers cada dia seran més destructius que la malesa que s’hi va acumular durant cinc-cents anys.

Té un temple, però no era un lloc sagrat. Aquí la gent feia la seva vida, plantant patates i blat a les feixes. Per què es van establir tan amunt i en un lloc tan recòndit? No tan recòndit: hi passava el Camí de l’Inca. Enlairat i al caire d’un precipici? Tavertet també s’hi situa. Deambulem per les cases, els magatzems, els observatoris solars, els carrers, les muralles, els edificis que van deixar a mig fer el dia que pel camí que unia la ciutat amb Cusco un emissari va arribar anunciant que uns homes vestits de metall acabaven d’envair la capital de l’imperi... Van fugir muntanya avall, es van dispersar. El pagès de l’incendi potser només va fer una redescoberta familiar. Tot d’una surt el sol, i tot el verd s’il·lumina; tot d’una plou una mica i la boira fa desaparèixer els cims, alts o baixos.

Tintín al Temple del Sol s’inspira en Hiram Bingham, desdoblat en set savis que un cop tornats a casa són torturats a distància pels inques als quals han sostret uns tresors. Els guies del Machu Picchu insisteixen en el malefici. Bingham, en la seva tomba, ha de notar com és constantment vilipendiat: els objectes que es va endur a Yale en gran majoria no han tornat.

Un cop a baix, un matrimoni argentí que he conegut fa la cara de la gran desolació. El Machu Picchu no els ha agradat gens. Esperaven una altra cosa. Potser més espiritual. Pensaven tornar-hi l’endemà, i se n’han desdit. Tenim cares i adjectivacions per a les decepcions i disgustos. No en tenim tantes per a l’entusiasme, i avui a mi m’agradaria de disposar-ne.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia