El difícil consens a Occident

Aquests darrers dies hem viscut importants i ràpides reunions del mandatari dels EUA per zones properes. Va visitar l’Aràbia Saudita, on, aprofitant la seva particular manera de dir les coses, va manifestar la idoneïtat d’un important acord de venda i construcció d’armes, que va definir com a “jobs, jobs, jobs” (feina) per a la pròpia indústria militar. Després, a Israel, va protagonitzar una pregària al mur de les Lamentacions, que cap president dels EUA havia fet abans, a més d’entrevistar-se amb el cap del govern israelià i també del palestí, apostant per un suposat escenari per a la pau que ara per ara ningú més veu. I seguidament, a Europa, l’esperada visita a Brussel·les, ateses les crítiques que havia fet a la realitat de la Unió Europea i a favor del Brexit i de Le Pen. No es va tallar i va etzibar una crítica a 23 estats que no aporten prou, segons ell, al pressupost de la OTAN, a més de criticar Alemanya per les vendes de cotxes. També la relació amb el president del Consell Europeu, Donald Tusk, i amb el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, van ser més aviat de tensió i s’hi van poder veure les diferències pel que fa a les relacions amb Rússia i respecte al compromís sobre el canvi climàtic. I, per acabar, a Taormina, en la reunió del G-7 de les democràcies més industrialitzades, semblava un partit de tennis, ja que s’ajuntaven 6 contra 1, òbviament els sis són tots els estats membres del G-7 menys els EUA. Però la realitat és que el discordant és molt poderós i sobretot imprevisible, fins i tot a l’hora de redactar un acord comú. Així, s’ha constatat que Trump és un aliat incòmode al qual s’ha de donar temps per adaptar-se a la política real, però que les relacions sempre estaran subjectes a la seva aposta particular i personal. Hi ha acord amb la lluita contra el terrorisme, però no amb el tema comercial, àmbit en què continua mantenint una paradoxal política proteccionista, ni tampoc amb el compromís sobre el canvi climàtic, ni amb la política de relació amb Rússia, per altra part perseguit al seu país per l’afer de l’espionatge rus en les eleccions americanes. Ben segur que a Trump se li ha de donar temps, però que lluny queda la calma que hi havia en les relacions amb Obama, tot i que també demanava als estats de la UE més compromís en defensa. I és que les formes també juguen en política i avui dia, sigui per la crisi econòmica, per la por de la immigració o pel que sigui, el cert és que han sorgit uns mandataris amb tics autoritaris que només fa uns anys era impensable que hi fossin, com és el cas del mateix Trump, de Putin, d’Erdogan i d’altres líders europeus que esperen la seva oportunitat, i tot això ens porta a una manca de qualitat democràtica i de llibertat en general. Però és evident que la UE ha de conviure en aquest escenari i el millor que pot fer és mostrar la seva aposta democràtica, però també acostar posicions amb aquests estats que són crucials per a la UE, tant per la seguretat global, com per garantir el subministrament d’energia i per gestionar polítiques efectives sobre la immigració.