La postmentida

Darrerament s’ha posat de moda el concepte de postveritat com a sinònim elegant d’una mentida ben elaborada basada en una interpretació retorçada de la realitat. La comunicació política i l’agitació i propaganda té molts elements per presentar els fets i les dades de forma favorable a les tesis ideològiques de cadascú. La postveritat només és un neologisme de quelcom que s’ha fet sempre: presentar parcialment la realitat de forma creïble.

Però hi ha encara un punt de manipulació de la realitat més grotesc, la postmentida: utilitzar en l’esfera pública fets, arguments o dades que s’han demostrat objectivament falsos sent conscient que ho són. Exemples recents els hem vist aquests dies. No cal anar tan lluny com el de la manipulació de proves per part de cap ministeri. La fiscalia va amenaçar amb processos judicials per aquest amb un fals esborrany de llei de transitorietat. Aquest esborrany ha donat portades de diaris anunciant que caurien les 7 plagues d’Egipte. Tant la fiscalia (que va retirar les amenaces de seguida) com els directors d’aquests diaris sabien que tractaven amb un text fals.

Paradoxalment les xarxes que haurien de dificultar l’ús de les postmentides faciliten el seu funcionament. La conversa política a les xarxes i la selecció que fem com a usuaris d’internet de fonts i entorns a les xarxes socials fa que visquem en bombolles ideològiques. Dins de cada bombolla els arguments (falsos o reals) circulen sense oposició. Abans de les xarxes ja seleccionàvem fonts segons el nostre biaix, però la xarxa és un bon amplificador de la nostra capacitat de seleccionar-ne i ens fa encara més sectaris. A la xarxa tenim capacitat d’accedir a la informació que pot refutar les mentides, tant les que no ens agraden com les que ens agraden, però el nostre ús fa que la informació que no ens agrada ni ens arribi i la que sí, la rebem mil cops.

En tot cas, tot i que la bombolla independentista és molt endogàmica, encara és més permeable que la bombolla en què viu la gran majoria de ciutadans de la resta de l’Estat al voltant del procés. Per això l’ús de la postmentida per part de les fonts que defensen la posició de l’statu quo espanyol és més freqüent i efectiva. No és que els que vivim a la bombolla independentista siguem més espavilats o amants de la veritat que els que viuen a altres bombolles. Simplement és que en les bombolles contràries a la independència existeix una hegemonia mediàtica més forta i la postmentida té les potes més llargues.

El procés es troba en una fase de confrontació oberta, no ens ha d’estranyar que per part de qui defensa la posició de l’Estat espanyol en el conflicte català, augmenti l’ús d’informació que se sap positivament falsa per deslegitimar la posició dels independentistes.