De tornada a El Born

Seria un escàndol que tot un Liceu, un TNC, un MNAC o un Macba estiguessin dos anys amb la seva plaça de director vacant. Doncs això és el que ha passat a El Born (abans Centre Cultural, ara de Cultura i Memòria), com si hi hagués resistència a considerar-lo una institució cultural de capçalera del país. El director, en qualsevol equipament, no és una entelèquia, és la persona que amb el programa de continguts que hi aporta el dota d’una línia de treball coherent. L’absència d’aquesta figura explica moltes de les polèmiques que han passat a El Born els últims temps; entre les quals, l’exposició sobre Franco és paradigmàtica: més enllà de si era apropiada, tenia un nivell museogràfic de pàrvuls. La recent elecció d’una directora (una dona, tan invisibles en les cúspides dels grans centres culturals) és, d’entrada, una gran notícia. El sistema per nomenar-la, via concurs públic, també. Una altra cosa són les ombres de dubte que generen els seus vincles amb un partit polític, ICV, que forma part de l’equip de govern de la ciutat. Seguim allà on sempre hem estat, amb la diferència que ara manen els que atacaven aquesta manera de fer. Dit això, insistim: el millor és que El Born ja té directora. És Montserrat Iniesta, l’experiència i la preparació de la qual són sòlides. Cal donar-li un marge de confiança i esperar que no es repeteixin accions que enfrontin la ciutadania a El Born, un lloc que no és sagrat però que mereix respecte.