Mobilització i legitimitat

En el moment actual tenim dues certeses, dues evidències molt clares: 1) Que la democràcia i els drets fonamentals estan per sobre de la llei que impedeix exercir-los. 2) Que s’ha de continuar picant pedra per tal d’assolir els nostres objectius, per damunt de tot, democràtics. Més que mai, la mobilització ha de ser de debò i permanent. A més, la contradicció entre legitimitat i legalitat ha d’acabar d’esclarir-se i decantar-se per la primera, atès que la legalitat (CE) no és seriosa –encara menys la seva aplicació– perquè va ser redactada sota la censura prèvia de l’estament militar. Per altra banda, cal tenir molt en compte que aquest nefast dogmatisme constitucional imposat a Catalunya, de forma clara, a partir del 2010 amb la sentència de l’Estatut és una autèntica regressió política, econòmica i social: aquesta ideologia tan autoritària i jacobina mai hauria pogut portar a terme una transició, que tampoc va ser tan modèlica com alguns ens pretenen explicar de forma demagògica. És molt important tenir present que el proper 7 de juny es compliran quaranta anys del retorn del president Tarradellas; en aquest sentit, és molt important el que exposa l’historiador figuerenc Enric Pujol en el seu recent llibre Josep Tarradellas. El retorn del president (junydesembre 1977), en què es posa de manifest la relació bilateral que va existir en aquella època entre Catalunya i l’Estat espanyol, amb el restabliment de la Generalitat abans de l’aprovació de la Constitució Espanyola. Amb el pas dels anys –quan havia de ser tot el contrari–, amb la desastrosa Loapa dels anys 80 del segle passat, fins a arribar a graus impensables de politització de la justícia –a través del TC–, l’anomenada democràcia espanyola s’ha fet més burocràtica (en el sentit d’anticatalana) i autoritària. S’ha pretès solucionar problemes polítics gruixuts amb la legalitat dubtosa i dogmatitzadora del TC com a corretja de transmissió de l’executiu espanyol. En síntesi, ara als catalans –que ja ho hem provat tot en relació amb els “cants de sirena”– només ens resta la legitimitat històrica, la mobilització popular i democràtica i, molt important, treballar de forma intel·ligent a favor del reconeixement internacional de Catalunya. Ara, més que mai, hem de desplegar tota la nostra paradiplomàcia pública i la diplomàcia privada de butxaca perquè cada cop més estats –com Irlanda i Estònia– facin possible un impuls definitiu al reconeixement de Catalunya com a nació lliure, sobirana i integrada dins de la interdependència europea.