O referèndum o boicot

La paraula unilateral és lletja. Ha anat adquirint una connotació negativa. Unilateral i sense permís són sinònims, però sigui per economia de llenguatge sigui per atorgar-li aquesta petjada pejorativa, unilateral ha anat triomfant amb la mateixa intensitat que ho va fer el mot radical, en contraposició a moderat. Bé doncs, a l’entorn d’un referèndum hi ha una paraula també molt lletja que de moment no s’està fent servir però tal com van les coses potser s’haurà de començar a emprar: boicot. No és un mot agradable, però davant d’una votació només hi ha dues opcions: o cridar a la participació o cridar a l’abstenció, és a dir, a no participar-hi, a intentar que aquella votació no valgui. I de maneres de boicot n’hi ha moltes: des de l’oposició més frontal amb retirada d’urnes fins al menysteniment més sibil·lí. Des de la voluntat més ferma de destruir fins a l’escepticisme més asèptic. L’abstenció no té colors, i quan una comunitat decideix no anar a votar tots els no-vots van a parar al mateix sac. Però una cosa és no anar a votar i una altra, fer crides a no fer-ho. Encara més, a vegades no cal ni cridar. En silenci també es pot boicotejar un referèndum. Es tracta de no aparèixer, de fer veure que aquell diumenge és igual que un altre, de conjugar el tant se me’n fot fins arribar al ja s’ho faran. I caminar per aquella fina línia que va entre els qui volen fer el referèndum a qualsevol preu i els que el volen evitar de totes totes. Potser en aquest punt convé recordar que al referèndum es podrà votar a favor d’una Catalunya independent però també a favor d’aquells que fins i tot no volen ni que es voti. Són paradoxes de la democràcia. Perquè si les sobiranies han de ser compartides ho han de ser de debò. Si no, el que es comparteix és la submissió. No hi ha res més aventurat que un referèndum sense permís del govern espanyol, cert. Però no hi ha res més poc sobirà que esperar un canvi a Espanya per poder fer-lo.