Terrorisme i desmemòria

La nit d’un 12 de juny d’ara fa 30 anys continua viva en la memòria dels tarragonins. ETA feia esclatar dues bombes a l’oleoducte d’Enpetrol (actual Repsol), i les dimensions de la deflagració i l’incendi posterior van ser tals que la gent va començar a fugir en massa de la ciutat. Tres dècades després els testimonis d’aquell atemptat expliquen la vivència en primera persona en un recull d’experiències promogut per la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona (BHMT). Una setmana després, ETA tornava a atemptar, i aquesta vegada ho feia fent esclatar un cotxe bomba a l’Hipercor de Barcelona, causant més de vint morts i deixant gravats els fets en la memòria dels que tenien ús de raó. El mateix passava deu anys després, el juliol del 1997, quan la banda terrorista executava el regidor del PP Miguel Ángel Blanco. Recordem què fèiem el dia d’aquella mort anunciada, com també recordem on érem la migdiada d’aquell 11 de setembre del 2001 quan Al-Qaida desestabilitzava el món sencer anorreant les Torres Bessones, o aquell tràgic matí de l’11 de març del 2004, quan un atac islàmic va fer volar un tren a Madrid.

Allò que deixa de ser excepcional costa més de retenir, i des de l’atac a Charlie Hebdo, el gener del 2015, han estat tants i tan brutals els atemptats reivindicats pels gihadistes d’Estat Islàmic (ISIS) que se’ns fa difícil fer memòria. París i la sala Bataclan, l’aeroport de Brussel·les, Niça, Londres, Berlín, Estocolm, Istanbul, París de nou, Munic, fins arribar al concert d’Ariana Grande a Manchester o el de fa quatre dies al pont de Londres.

Aquesta societat que tot ho ha d’etiquetar parla ara de terrorisme de baix cost, perquè es necessita molt poc per fer tant de mal. És terrorisme en essència, i limitar el debat a la necessitat d’invertir més o menys en cossos policials que ens facin sentir més segurs és no voler afrontar la complexitat d’una realitat que ha de guanyar la batalla en el camp de les idees.