LA GALERIA
Aparcar el problema
A Girona estem massa ben acostumats. Hi ha la percepció que, pel fet d’estar a mig camí entre una gran ciutat i un poble, no val la pena usar el transport públic. I caminar gaire estona, ja se sap, cansa. Per tant, no hi ha més remei que anar a tot arreu en cotxe. I, òbviament, volem aparcar ben a prop, perquè quin sentit té haver de caminar quan agafes el cotxe! És de lògica pura! I a partir d’aquesta evidència es genera un dels principals problemes que té aquesta ciutat: la mobilitat. No cal esperar grans esdeveniments com Temps de Flors o les Fires perquè quedin paleses les dificultats d’aparcar. Només podríem considerar com a parèntesi l’època estival, quan la ciutat es buida i la costa es massifica. Només llavors, aparcar i circular per la ciutat és una delícia. Però tan sols és un miratge temporal, que s’agraeix, d’altra banda.
El problema de l’aparcament és clar i no ve d’ara. I per tal de donar peu a la rotació de vehicles –o bé per veure si es capta la indirecta que a peu també s’arriba al centre–, l’Ajuntament ha anat implementant zones verdes i blaves d’aparcament, no pas sense topar amb reticències. Cada cop és més complicat trobar ratlles blanques. El blau i el verd ho amaren tot. I per posar fi als somnis dels aferrissats defensors del motor, ara es recupera un vell projecte, guardat al calaix els darrers dos anys per manca de suport, que és l’aparcament tou. El primer lloc on s’aplicarà, segurament, serà a la zona de La Copa, a l’epicentre de la ciutat, allà on pots deixar el quatre rodes a un tret de pedra del bullici de la ciutat. En volen fer pagar 2 euros per vehicle i dia, i la meitat per la nit. I ja veuran quanta gent posarà el crit al cel –posem els veïns a part, que el seu problema és diferent del de la resta de ciutadans.
Però si tenen la temptació de dir el nom del porc, només per un moment, revisquin aquella situació que vostès i jo hem patit diverses vegades: dins el cotxe, fent voltes i més voltes, esperant tenir la sort de coincidir amb un cotxe que surti d’un aparcament –però això sempre li passa al cotxe del davant, oi?–, preguntant aquell típic “Que surts?” i sempre un no per resposta, i a mesura que passa l’estona el nivell d’irritació augmenta, i mires el rellotge, i veus que fas tard, molt tard, i per un instant, només per un instant, t’aclapara aquell esclat de clarividència que et fa dir: “Potser hauria d’haver anat a peu!”