Violència

L’entrada violència democràtica de l’Enciclopèdia Oxford de Filosofia diu: “Algun tipus de violència pot ser considerada democràtica en virtut de les característiques que comparteix amb la pràctica democràtica”. Des de la Transició, aquesta accepció de violència ha estat neutralitzada molt violentament, sobretot a través de la por i l’autocensura. Em temo que, amb l’anunci de la data i la pregunta del referèndum, es glorificarà la vella fal·làcia de voler fer creure que qui té el patrimoni de la violència legal té, també, el patrimoni del concepte violència. Substituir “referèndum” per “cop d’estat”, fer que un regidor de la CUP de Vic sigui traslladat emmanillat fins a Madrid per declarar a l’Audiencia Nacional sobre la necessitat proverbial de trencar els ous abans de fer la truita, o acusar Puigdemont d’incitar a la violència només perquè el president va preguntar si el govern espanyol està disposat a fer ús de la violència contra l’independentisme, tot això, no ens enganyem, és en si mateix una aplicació violenta concebuda per abatre qualsevol discussió sobre la violència, sobre el monopoli, usos i límits de la violència.

El sinistre todo por la patria presideix encara el sistema nerviós central de molts organismes casernaris. Però també fan violència els sectors liberals o d’esquerra que rebutgen el referèndum unilateral sense incomodar-se per la legalitat unilateral que imposa l’Estat. Fan també violència els que, aquests dies, en comptes d’indignar-se contra les amenaces de repressió, estan normalitzant la violència, acceptant-la conformadament com un element natural més del paisatge. Presentar Espanya com una unitat sagrada significa reemplaçar la política per la teologia. És a dir, ser el responsable intel·lectual d’una onada de violència. Som aquí.