Llibrèfil, ta mare

Els llibrèfils són persones com tu i com jo, com el teu avi i la teva neboda...” Així comença la campanya Llibrèfils de la Generalitat, que vol fomentar la lectura. Començar tractant el lector d’extraterrestre a qui cal normalitzar perquè la resta de ciutadans vegin que llegir no és res dolent no sembla la millor manera de prestigiar els llibres, els lectors i tot un món editorial. Digueu-me perepunyetes. Els actors d’aquest món editorial, estaria bé no oblidar-ho, no és només que tinguin una dèria i una mena de follia per escriure llibres, per fer-los, parlar-ne i vendre’ls, sinó que aspiren a guanyar-s’hi la vida. Per sort, més enllà de la campanya que em crispa els nervis, la cosa té al darrere l’enèsim pla de lectura que, ara sí, d’una vegada, estarà bé que la Generalitat treballi amb el sector. Si no, passarà com sempre: que quan hi ha quatre calés es gasten en anuncis fluorescents i buits, poc seriosos, que no tenen més recorregut que un petard de Sant Joan que fa figa. No estem per anar tirant coets ni lectors. Quan les biblioteques i llibreries estan fent una feina descomunal a través dels clubs de lectura (molt majoritàriament clubs de lectores), no té sentit tornar a representar el lector com una rara avis. Moltes d’aquestes lectores –elles, sí, les nostres mares, tietes, veïnes...– ja han trencat la barrera i cada mes, a la biblioteca, comenten algun llibre al qual potser no hi accedirien d’una altra manera. Per això cal dir-ho clar: llibrèfil ho és ta mare i ho és ma mare.