Himne

He ensopegat amb l’himne de Bolívia. Suposo que n’hi ha molts més, però aquest m’ha fet gràcia de tan explícit com és. No el reproduiré sencer perquè els himnes –tots– són llaunes lapidàries del cementiri (tot i la bellesa de La Marsellesa, la lletra és violenta i impregnada d’apa, som-hi, matem-los...). Bé, el de Bolívia diu, al començament:

Bolivianos, el hado propicio

coronó nuestros votos y anhelos:

es ya libre, es ya libre este suelo,

ya cesó su servil condición.

Aquesta és la primera estrofa, que al·ludeix directament a Espanya. I després de giragonses patriòtiques, acaba així:

Libertad, libertad, libertad!

Totes les colònies espanyoles, que de mica en mica han assolit la llibertat, canten la seva gesta i no estan en absolut disposades a tornar enrere. És com una proclama que digués: que bé que s’està essent lliures! Traçant el teu camí. I si els va malament o bé, és d’ells la responsabilitat, no de celles aixecades en un altiplà que dictaminen fins i tot si pots acollir refugiats o no.

L’imperi espanyol va arribar a ser enorme, quasi tant com l’anglès, però els temps han canviat i les poblacions voten i decideixen què volen fer amb la seva vida i amb els seus drets que cap tribunal exterior pugui eliminar, havent-ho votat el propi Parlament.

No he sentit ni un sol argument vàlid a la independència dels catalans. Sols diuen la llei, la llei, la llei. Oh, sí, la llei! El decret de Nova Planta també era la llei. I a l’Alemanya nazi també eren llei els camps de concentració. I tipus com l’Erdogan, acaparant poder i més poder, també argumenten que és la llei.

És molt fàcil d’entendre: acapara la llei i tot es farà al teu gust, no als dels usuaris, altrament dits societat civil.