‘Trumpada’

L’1 de juny, Trump va anunciar que els USA abandonarien l’acord de París contra l’escalfament global (això es suma al fet de posar un notori negacionista de l’escalfament global com a director de l’agència de protecció mediambiental). Però la repercussió pràctica de la retirada serà pràcticament nul·la, pel fet que l’acord de París era simplement la suma dels compromisos de reducció d’emissions que cada país havia decidit emprendre unilateralment, i perquè l’acord no conté mecanismes de sanció per als incomplidors: cada país pot fer el que vulgui, tant a dins com a fora de l’acord.

Però si la permanència a l’acord tenia tan poca repercussió pràctica, per què Trump ha decidit retirar-se’n, malgrat l’onada de descrèdit, crítiques i antipatia vers els EUA que això ha generat a la resta del món? I la resposta és que Trump ha venut la retirada fonamentalment com la rectificació d’un tractat que empitjorava la competitivitat dels EUA, fent una picada d’ullet als votants del partit republicà.

Ara mateix, els EUA són un país esqueixat per la meitat entre dues maneres d’entendre el món i la vida cada cop més oposades i irreconciliables. I la meitat dels votants republicans viu, respira i s’alimenta exclusivament dels relats difosos per la caverna amplificadora dels negacionistes de l’escalfament global. Que aquests relats estiguin completament desconnectats del consens científic els és irrellevant (la revista National Geographic va arribar a qualificar el partit republicà com el partit anticiència). El partidisme dels republicans ha arribat a un punt en què sembla que tot s’hi val. Com a mostra, el recent cas de Greg Gianforte, que va guanyar una cadira al congrés a Montana el passat 25 de maig, després que el dia abans hagués agredit un periodista de The Guardian. No content amb això, Gianforte va emetre un comunicat en què capgirava els fets i penjava la llufa al reporter. Malauradament per a ell, hi havia un equip de televisió que va gravar tot l’incident. Com que més d’un terç de l’electorat ja havia votat per correu, i possiblement no tothom que va votar el 25 es va assabentar dels fets a temps, no podem saber quin hauria sigut l’impacte dels fets si haguessin passat a més distància de les votacions. El què sí que sabem és que un cop ja se sabia que havia guanyat, i davant dels de la seva corda, va demanar per primer cop perdó pel fet i per haver mentit, i el públic li va contestar cridant: “Estàs perdonat!”

I aquesta és la veritable mala notícia d’aquest anunci de Trump: que per una gran fracció dels EUA sembla que agredir i mentir està totalment justificat, si es fa per la causa. Trump només és el vehicle triat per comunicar al món quines són les prioritats i els objectius dels votants republicans. Si no fos ell, hauria sigut un altre. Trump és l’anècdota, un pinxo. El que és substantiu és la mar de fons.