L’esquerra tibada

A Catalunya sempre hi ha hagut una esquerra tibada. No és un col·lectiu amb marca pròpia sinó que n’han estat i en són membres i paradigma militants amb diferents carnets però amb el denominador comú de pertànyer a l’òrbita d’una intel·lectualitat elitista que abans era roja, després es va destenyir cal al verd i ara tornassola cap al morat. Són aquells que troben que el brou és escàs, excessiu, massa fat, massa salat, massa líquid o massa espès però mai al punt. Els que es mouen amb absoluta comoditat a l’oposició perquè dominen el discurs de la queixa i defugen pactes que els facin governar alguna cosa que convertirien inevitablement en un caos. Els que enfilen el nas per damunt de l’espatlla i giren els ulls cap amunt quan se’ls demana que concretin què volen. Els que sempre els falta alguna cosa per acabar de decidir-se. Els que fan veure que s’han llegit aquelles totxanes indigeribles de paios com ells que analitzen l’anàlisi per trobar el significat del significat i que constantment asseguren rellegir obres que mai no han llegit. Els que són partidaris de l’autodeterminació per determinar que les coses es quedin com estan. Els que estan a favor del referèndum però que no els acaben d’endevinar la fórmula. Els que ho agafen tot amb paper de fumar perquè no sigui dit que hagin tocat res. Els que volen ser pertot per no fer res.