Catalanisme unitari

La polarització de la relació Catalunya-Espanya i, amb ella, de la política catalana, sembla aguditzar-se per moments. És el resultat de dues estratègies unilaterals que així ho determinen: la del nacionalisme espanyol i la del nacionalisme català, entenent per nacionalisme allò que estableix la convenció acadèmica mundial: aquella ideologia que pretén encarnar els interessos nacionals, amagant les coordenades dreta-esquerra. “La unidad inquebrantable de la patria”, proclamen els uns, en la vella i coneguda obstinació per allisar-nos a la seva mida, mentre els altres, després d’haver presumit d’excel·lència retalladora, anuncien ara la bona nova de la independència com a solució de tots els mals acumulats. No sembla aliè a tot plegat l’intent desesperat de tots dos nacionalismes per capejar l’espessa i llepissosa onada de quisca que els inunda: la pàtria, sigui quina sigui, és sempre un bon parapet.

El catalanisme ha estat una altra cosa, un moviment plural, un denominador comú de forces que, a esquerra i a dreta, han mantingut una lleialtat bàsica al fet nacional català. Inclòs el nacionalisme, és clar, però mai limitat a aquest; un nacionalisme que, d’altra banda, va ser d’oriflama al vent, però moderat en les seves polítiques, i que va constituir la porta d’entrada a la normalitat democràtica i nacional de molts que havien estat a l’ombra del règim anterior. “Nosaltres ens hem empassat i hem neutralitzat el lerrouxisme roig, de pa i arengada, i vostès ho han fet amb el lerrouxisme blanc, de coberteria de plata”, li deia Raimon Obiols a Jordi Pujol, l’any 1984, en seu parlamentària, no pas com a retret, sinó reclamant el mutu reconeixement nacional que el PSC i CDC es devien.

No som pocs els catalanistes a qui desagrada, avui, la polarització que dona peu a l’hegemonia dels maximalistes. Molts de nosaltres vam maldar per sargir el país, per collar-ne les frontisses, durant els anys de plom, quan comportava un bon risc. I és que havíem entès que la nació no es fa des d’una part de la ciutadania, sinó des de la immensa majoria, en la seva diversitat. Perquè la nació no és un fet permanent, que tot ho aguanta, sinó que es fa i es desfà. I es fa, sobretot, a partir de la permanent renovació del consens ciutadà. La nació és aquest consens (Renan), aquesta identitat en construcció, aquesta coincidència de la diversitat en una pertinença compartida, capaç de contenir i integrar graus diferents d’intensitat en aquesta identificació. Quan aquesta cola falla, quan és una cola que només enganxa mig país, no anem bé. Quan una meitat de la població s’apropia de la nació, la tenyeix de colors estridents i, per aquesta raó, l’altra meitat se n’estranya i resta al marge o se’n desentén, la nació en pateix. Sempre ho hem entès així i en aquesta direcció hem orientat molt de temps les nostres passes. I ha estat bo per al país. Pensem que és una temeritat ignorar-ho: és obvi que hi ha instàncies poderoses disposades a alimentar la primera espurna que prengui. Prou que l’Aznar s’encarrega de recordar-ho: “Antes que ser independiente, Cataluña se va romper.”

Per això, no som pocs els catalanistes a qui inquieta la deriva que prenen les coses. I que, davant de la fractura del pacte constituent causada per la sentència de l’Estatut i davant del denigrant “trágala” que el govern de l’Estat ha sostingut durant set anys (sense dignar-se a formular ni la més mínima proposta superadora), hauríem volgut una estratègia veritablement nacional, a partir de la màxima unitat i de la màxima força possible, a partir d’un denominador comú capaç de reunir-la.

Als catalanistes unitaris –que prioritzem la unitat civil i tota la unitat política possible–, ens fa falta guanyar presència, sobretot si les coses es mouen cap a la crisi que s’anuncia per al setembre-octubre. No compartim el conte de la lletera independentista, el considerem contraproduent a mitjà termini, com ho va ser per a la desconsolada lletereta en trencar-se-li el càntir. I molt menys deixarem que se’ns comptabilitzi amb el PP i amb C’s, representants de l’immobilisme uninacional espanyol. El nostre compromís amb Catalunya és el de sempre. Caldria que plantéssim bandera. Una bandera, per Catalunya i contra el designi unitarista del govern de l’Estat, més rampant que mai des de la transició democràtica. Però sense haver de combregar amb cap fe. Una bandera que pugui esdevenir una referència nacional útil si tot va com ens temem i el maximalisme unilateral exclou, per passiva, la meitat de Catalunya i acaba engegant l’altra meitat a la frustració.