El dret a no tenir dret

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha passat en poc temps de ser el defensor dins del PSC del dret dels catalans a decidir amb sobirania el seu futur, a advertir que l’Ajuntament de Lleida no col·laborarà en el referèndum de l’1-O si no està avalat per la legalitat. La legalitat espanyola, és clar, en mans de Rajoy i els seus fiscals. “De lleis, n’hi ha moltes –va dir a Mònica Terribas a Catalunya Ràdio– però, de legalitat, només n’hi ha una.” I no cinquanta-una, hi afegiria jo. L’any 2012, Ros deia en un debat que “Catalunya ha de tenir, com a nació, el dret a decidir el seu futur; amb consulta o referèndum”. Eren temps de disputar a Navarro la secretaria del PSC defensant un estat català dins d’Espanya, amb plena sobirania, representació directa a Europa i dret d’autodeterminació.

Tothom té dret a canviar d’opinió (perdó, d’estratègia, ja que parlem de polítics), perquè en cinc anys la realitat ha canviat molt: efectivament, abans el referèndum era un projecte incert, i ara és un fet del qual ens separen a penes un centenar de dies. Abans podia servir per definir-se com a catalanista en la pugna amb Navarro, i ara és un element que ha deixat en fora de joc un PSC que havia fiat la seva estratègia al fet que el bloc sobiranista tard o d’hora s’esquerdaria i a Convergència el tacticisme el faria canviar de rumb a les primeres tremolors de cames. De la desfeta del procés, vindria un renaixement per als del “jo ja us ho deia”. Però no ha passat això, i la trista paradoxa del PSC, com ho és també la d’alguns líders dels Comuns que havien apostat per una fallida del procés abans d’hora, és que l’única carta que li queda a aquesta estratègia és que les amenaces i coercions de Rajoy facin tirar enrere el referèndum. Ho fiaven tot al fet que això del procés era pur tacticisme, i al final els tacticistes eren ells.

Quan un es manifesta per tàctica, aquesta tàctica l’acaba situant en indrets insospitats: Joan Gómez, regidor de l’equip de Ros, va reivindicar ahir en una tertúlia de ràdio que “els ciutadans també tenen dret al fet que no hi hagi referèndum”. El dret a no tenir dret. No sembla una frase gaire afortunada per a un tinent d’alcalde encarregat de l’àrea de Participació Ciutadana i Drets Civils, sinó un estirabot per la incomoditat d’un partit que històricament s’havia implicat en el progrés i les llibertats dels catalans.