De set en set
Convergència
Parlo de Convergència, un partit que, amb llums i ombres, durant quaranta anys ha estat el gran referent del centre-dreta nacionalista català. Amb capacitat d’atraure el món rural, una part important de la classe benestant i fins una picossada de classes populars. Un partit important i una manera de fer política.
Durant anys, igual que el PNB i amb l’aura històrica d’antifranquista, els líders convergents apostaren pel règim del 78 i la pràctica del peix al cove, amb bons resultats per al conjunt de la societat catalana. Però un partit tan transversal acaba atresorant contradiccions. I els seus èxits també alimentaven els seus pecats i la llarga proximitat del poder ofega, fins crema. Els darrers capítols són il·lustratius; i encara no s’ha tancat la seqüència.
Per la resta, el procés català ha invalidat les mitges tintes i tot portava a una refundació ineludible. Amb tot el pes de les infidelitats, la creació del PDeCAT intenta girar plana i recuperar un espai que, potser, ha quedat orfe. Mes la realitat és capriciosa i és difícil oblidar maneres de fer i llegir un temps nou i unes maneres noves. Costarà el gir a una altra política.
I a les primeres de canvi, el PDeCAT no ha sabut trobar el paper que toca. En un comportament incomprensible, a Madrid el nou partit en fan una de freda i una de calenta. Aquesta setmana Carles Campuzano ha ensenyat, al Congrés de Diputats, la part fosca del novell partit i ha demostrat que segueix sent presoner de Convergència. L’abstenció davant la canallesca actitud del PP fa que comencem a desconfiar del PDeCAT, que podria caure en una versió-2 del peix al cove.