opinió

El valor de les indulgències

El papa Pau VI en dubtava. Ara, en canvi, el bisbe de Girona n'acaba de concedir una de plenària el dia de la Puríssima als que van anar a la catedral

El Full Parroquial del 6 de desembre anunciava que el bisbe Francesc en acabar la missa a la catedral donaria la benedicció apostòlica amb el do de la indulgència plenària per als qui la rebessin amb les degudes condicions. Aquestes condicions eren les de combregar i confessar, cosa aquesta última que ara fa ben poca gent de la que va a missa. Per altra part, crec que són ben pocs els catòlics que sàpiguen què és exactament una indulgència. De fet, em consta que ni el papa Pau VI no ho sabia gaire, tal com em va explicar el llavors bisbe de Girona, Narcís Jubany, el mateix dia que es va acabar el Concili Vaticà II mentre l'acompanyava en taxi a l'aeroport de retorn a Espanya. Jubany em va comentar que quan els prelats van anar a acomiadar-se del Papa, aquest els va dir, mig en broma mig seriosament, que no sabia si els podia concedir cap indulgència com era costum. Per què els deia això? Doncs perquè aquest tema l'havien discutit agrament durant tres dies els dos mil bisbes i cardenals que participaven en les sessions conciliars. Al final el secretari, monsenyor Felici, va tallar els debats en sec, al·legant que «els possibles problemes doctrinals serien estudiats profundament». El capellà i periodista Martín Descalzo, que era com jo corresponsal de premsa a Roma, diu en el seu llibre Memorias de un periodista en el Concilio que es va fer un llarg silenci entre els bisbes en sentir la decisió de Felici, tenint tots una sensació de profund malestar.

Què havien dit els bisbes durant la discussió? Doncs que la definició de les indulgències que donava el dret canònic era difícil d'admetre. La definició era aquesta: «Les indulgències són el perdó davant Déu de la pena temporal que es deu pels pecats.» El càstig de pena consistiria en un nombre determinat de dies que s'haurien de passar en el purgatori. I aquí és on els bisbes plantejaven els seus dubtes. Així, el patriarca Maximos IV es va pronunciar en contra de les indulgències dient que no és possible establir una igualtat segura entre la intercessió que fa l'Església a favor del pecador i la remissió de la pena que faci Déu després de la mort. Qui pot saber per endavant quants dies de purgatori imposarà Déu a cadascú? I Maximos IV va afegir: «Això no solament està mancat de fonament teològic sinó que ha estat la font d'innombrables i greus abusos.» Quins abusos? Doncs els que va denunciar el monjo alemany Martí Luter al segle XVI quan s'estaven concedint indulgències a canvi d'entrega de diners, diners que es destinaven a construir la basílica de Sant Pere de Roma. La gent es creia que es podia estalviar dies de purgatori donant com més diners millor. Luter va ser excomunicat pel Papa i llavors va fundar el protestantisme que encara dura.

Retorn al passat

Després de Maximos IV el cardenal holandès Alfrink va lamentar igualment la falta de sostenibilitat teològica de les indulgències, i l'austríac Koening hi va afegir que el document que s'havia d'aprovar desconeixia tots els progressos de la teologia contemporània sobre les indulgències i que les cites bíbliques en que es recolzava estaven agafades pels pèls.

Finalment el cardenal alemany Doepfner va demanar que, en tot cas, la comissió encarregada de la revisió del tema s'ampliés i que en formessin part teòlegs de diferents escoles i tendències, paraules que van provocar un fort aplaudiment de tota l'assemblea. I aquí va ser quan va intervenir el secretari Felici, molt nerviós, parant la discussió. El Papa posterior –Karol Wojtyla–, ben conegut pel seu tarannà tradicionalista, ja es va cuidar que la comissió de teòlegs fos formada sobretot pels més addictes a les seves idees, pròpies del concili tridentí. Wojtyla va fer realitat la profecia que va fer Jubany dins el taxi: «Ara que marxem de Roma haurem de vigilar que els de la Cúria –la burocràcia vaticana– no faci com els joncs, que quan passa la rierada s'ajupen, però després tornen a aixecar el cap i continuen fent la seva.» Efectivament, així ha estat. La concessió de la indulgència plenària a la catedral per la Puríssima és un clar retorn al passat de l'Església d'abans del Concili. Jo espero que el bisbe Francesc em concedirà també la seva benèvola indulgència si l'he molestat amb aquests meus records de periodista a Roma. M'és impossible esborrar-los perquè van ser uns anys de somni i esperança.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.