Camus, Mató i «monsieur» Germain

Albert Camus comença a ressuscitar mediàticament perquè s'acosten els 50 anys de la seva mort, una desaparició absurda, com aquell existencialisme «absurdista» que va pregonar. Absurd o amb sentit, Albert Camus va ser també un humanista agraït amb qui va ser el seu mestre i tutor, monsieur Germain. El diari El País treia fa dies un elogi de monsieur Germain, i no són pocs els qui reivindiquen que en temps d'afàsia educativa ens calen més monsieurs Germains, gent a qui devem el que som perquè en un moment determinat van creure en nosaltres. Germain ho va fer amb el petit Camus (ja de gran, quan Camus obté el Nobel, Germain s'hi adreça encara com «el meu petit»). Creure sense veure és tenir fe, però creure veient, com va fer ell, és ser lúcid.

Escrivia en una ocasió monsieur Louis Germain a Albert Camus que «el pedagog que vol desenvolupar a consciència el seu ofici no descuida cap ocasió per conèixer els seus alumnes, els seus fills». Acceptava que «aquestes ocasions es presenten constantment». Una resposta, un gest o una mirada són «àmpliament reveladors», reconeixia. Germain va saber besllumar en el petit Camus la grandesa del personatge que tenia davant. I Camus no se'n va oblidar, i quan van comunicar-li que li havien concedit el Nobel va pensar primer en la seva mare, però de seguida en monsieur Germain, sense el qual no hauria arribat a ser el que estava cridat a esdevenir. Primera lliçó: som el que som perquè algú ens ha donat una oportunitat.

Segon axioma. Els nostres monsieurs Germains també existeixen, tot i que són una excepció, i no ho sabríem potser si no fos perquè els seus petits deixebles ho pregonen. Un d'ells és el senyor Mató de Palafrugell, una d'aquelles rara avis del món de l'ensenyament que caldria estudiar amb deteniment.

Joan Mató va rebre el divendres 20 de novembre el premi Memorial Estrella Casas a la millor labor docent en història a secundària. Ja és notícia que es concedeixin premis d'aquest calibre, en un moment de desprestigi de la història i de la secundària. El premi se li va concedir a Girona, a la Fontana d'Or, on més que el daurat de la sala noble, el que de veritat brillava era l'agraïment dels seus alumnes. Emocionat però contingut, Joan Mató va acceptar que tot el que els seus alumnes recordaven d'ell era veritat: «passió per la història» i «autèntic amor per l'ensenyament». I per tant, un amor entranyablement potent pels alumnes. Alguns van glossar alguns aspectes gairebé prodigiosos del senyor Mató: la seva excepcional memòria quan recitava les colònies i els anys de la independència sense mirar el mapa o la seva frase mítica quan entra a classe: «Estic en plena forma, obriu la llibreta i comenceu a apuntar.» Mató va renyar afectuosament els alumnes que es passaven amb elogis, però la seva no era falsa modèstia –aquesta es detecta aviat– sinó realisme.

El premi Estrella Casas ha estat l'ocasió per dur a la llum el seu cas, que com ell es va afanyar a dir, és un més i «molts altres professors es mereixerien a bastament aquest guardó». Escoltant-lo va fer molt diàfan el que fa temps que estic reflexionant: la preferència educa. Així, el testimoniatge que dóna el professor no pot ser indiscriminat, ni arriba a tothom ni potser ha de pretendre-ho. Però a qui arriba, li pot canviar la vida. Se'm va fer molt transparent com els senyors Germains i Matós irradien llum, llum que pot il·luminar o pot encegar. I la llum es pot seguir o es pot apagar. I llum que enfoca alguns alumnes, i que no escalfa amb la seva claror tothom. Acostar-se al final d'una experiència docent i veure que has estat una llanterna permanent per a tanta gent deu ser emocionant, una emoció que no cap en la llagrimeta espontània del moment.

Estrella Casas, el nom de la qual ara s'uneix a aquests premis, va ser-ne una altra, una madame Germain. Nascuda al petit poble de Sant Feliu de Pallerols, va tenir una vida molt cosmopolita: va estudiar història, havia estat a Londres i a París per conèixer món, i tornava amb aquell glamur que li feia engrandir la realitat amb la pàtina de la diàspora. Els seus anys a l'Escola Betània Patmos i als Jesuïtes de Sarrià, van ser un compromís total amb l'alumnat i amb la història, amb la reivindicació de la memòria. Meticulosa, sensible, d'una curiositat insaciable i d'una cultura polifacètica, aquesta Estrella va irradiar també llum. Vaig tenir la sort de tenir-la molt a prop –era germana de la meva àvia materna– i de veure com per a ella ensenyar era una missió d'obertura. La pedagogia que va aplicar era crítica, perquè sostenia que des de la crítica s'avançava, mentre que els dogmatismes feien recular.

Al costat del senyor Mató a la Fontana d'Or, i envoltada pels promotors del premi, vaig veure un paral·lelisme latent entre aquests professors: gastar la vida pels alumnes. No és una frase de manual de la reforma en l'ensenyament –que demana molt però no té aquest toc messiànic de donar la vida–. És un impuls vital que només tenen alguns mestres, els més bons. La seva existència té sentit perquè concreten la seva passió, l'encarnen. El filòsof jueu Martin Buber ens diria que l'amor és la responsabilitat d'un jo per un tu. Relació és reciprocitat: el meu tu actua sobre mi com jo sobre ell. Els nostres alumnes ens formen, i és cada vegada el miracle d'una presència exclusiva. És aleshores quan pot actuar, ajudar, curar, educar, aixecar, salvar. Com han fet madame Estrella, monsieur Germain i monsieur Mató.