Mantega, filet, Falkland

Hi ha moltes maneres de dir les coses, però és fonamental, sobretot en cas de dubte o possible confusió, dir les coses pel seu nom. No hauria de ser una cosa difícil en qüestions concretes i més o menys objectives. És, per exemple, el que ha fet el Tribunal de Justícia de la UE amb la decisió de reservar les denominacions llet, mantega, nata, formatge, cremes, Chantilly i iogurt per als productes d’origen animal i prohibir-les per als succedanis vegetals. S’ha acabat, doncs, la llet de soja, la mantega de tofu, el iogurt vegà i el formatge vegetal. Ja sé que potser direu que la Unió Europea té altres feines més importants per fer. Hi estic d’acord. Però posar ordre nominal en qüestions com aquestes també és una contribució a la necessària higiene mental general.

En aquest sentit, mai no he entès que als restaurants vegetarians o vegans o com se’n digui, en els menús, hi apareguin denominacions tan carnívores com ara hamburguesa, fricandó i filet. Si vas a un restaurant d’aquesta mena hi vas precisament perquè el que no vols menjar són hamburgueses, fricandós o filets. A part de la contradicció conceptual, em sembla un lleig a la dignitat dels vegetals mateixos.

No és tan fàcil que les coses tinguin un nom unívoc en les qüestions més ideològiques o subjectives. Se m’acudeixen alguns exemples en què les denominacions diferents d’una mateixa cosa reflecteixen posicions ideològiques confrontades. Per això, el que els argentins anomenen illes Malvines, els britànics en diuen illes Falkland. Ja sabem que hi ha una guerra entremig d’aquestes diferències. O el que comunament s’anomena golf Pèrsic, els països àrabs que no són amics de l’Iran en diuen golf Aràbic. I l’explicació és tan òbvia com les diferències que mantenen xiïtes i sunnites.

Més cap aquí, podríem parlar de diferències ideològiques que es reflecteixen en el que per a uns és un referèndum d’autodeterminació i per a altres és un cop d’estat. El problema, però, és que la discrepància entre els catalans partidaris de la independència i l’Estat espanyol no és una qüestió terminològica. Aquesta setmana n’hem viscut un altre exemple d’extrema gravetat. El número dos d’Interior ha reconegut que no hi ha més col·laboració amb la Generalitat en matèria de seguretat pel procés independentista: “Els ciutadans no entendrien una reunió d’aquesta mena (Junta de Seguretat) en un clima de desafiament o confrontació”, va dir a La Vanguardia. O que el govern espanyol rebaixi a 50 la convocatòria de places de mossos d’esquadra en lloc de les 500 que s’havien aprovat a partir d’una moció del PP català al Parlament. Diguem-ho pel seu nom: si vostè és català (voti a qui voti), sàpiga que (també) la seva seguretat és una qüestió ideològica.