Dos pròlegs

El Callat (1956), de Joan Vinyoli, i Mirall trencat (1974), de Mercè Rodoreda, són dues obres literàries capitals del segle XX —remarqueu que, darrere el sintagma segle XX, no hi he afegit l’adjectiu, en aquest cas (de)limitador, català—. I ho són, també, ni que sigui una mica, perquè totes dues inclouen sengles pròlegs de gran vàlua, en què els autors fan balanç de la seva obra publicada fins aquell moment. Són, l’un i l’altre, textos molt citats pels experts, en els quals el poeta i la novel·lista s’expliquen d’una manera clara i fonda a la vegada (com ja no ho van tornar a fer mai més, més enllà de l’obra concreta, que és, per descomptat, la manera més clara i fonda d’explicar-se i de demostrar una filiació estètica determinada). Són, per cert, dues peces que ofereixen curioses afinitats, perquè en tots dos casos eren la resposta d’un creador conscient davant la matèria del seu art, davant la seva vocació i la seva obsessió.

Vinyoli, en el seu pròleg, revela “que viu la poesia més com un misteri quasi religiós o com un exercici espiritual que com un ofici”. I encara hi diu que es proposa d’“explicar una mica com s’han fet els seus llibres”; ergo “com entén la poesia”. Pel que fa a això darrer: “Creu l’autor que cada nou llibre seu ha estat una rèplica de l’anterior i alhora la continuació i la intensificació d’un aspecte que en l’anterior apuntava.” La idea sintonitza prou amb una que exposa Rodoreda en el seu pròleg a propòsit de la successió de novel·les i contes escrits després del gran marasme de la guerra: els títols es donen la mà, i no hi ha solució de continuïtat entre els uns i els altres.

Tots dos escriptors defensen la claredat, la nuesa. Vinyoli —que, malgrat els prescriptors Castellet-Molas, sempre va tenir clar que la poesia ha de ser un llenguatge simbòlic— optà per un “cant líric més profund que tendeix al despullament i a la simplicitat”. Rodoreda, per la seva banda, afirma que “per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials”. I aquesta altra sentència, tan justa, de la novel·lista: “Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil”, segur que el poeta l’hauria subscrita de punta a punta. O quan escriu que “una novel·la són paraules”: ¿que potser no hi hauria estat d’acord, Vinyoli, que sabia, com Rilke, que la poesia no és cosa de sentiments, sinó d’experiències (experiències que ell va saber formular amb les paraules justes)?

Més enllà de tot això, hi ha, en cada text, aspectes privatius de cada un dels dos gèneres. “Una novel·la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària... tota una alquímia.” També, per a Vinyoli, la poesia tenia molt d’alquímia.