JoveTrèmol

Després de les últimes eleccions britàniques, en què el vot jove va capgirar el suport al Brexit, els diaris de Londres van parlar de YouthQuake: JoveTrèmol. Una sacsejada provocada pels joves, com tantes altres vegades. De fet, el YouthQuake va ser un moviment cultural que va començar als seixanta als carrers de Londres, protagonitzat per una nova generació, la dels mods i els hippies, que va abraçar la música, la cultura popular i la indústria de la moda, que va desafiar el disseny parisenc.

Començant per la minifaldilla, impulsada per la dissenyadora Mary Quant. El terme YouthQuake el va inventar l’editora de Vogue Diana Vreeland el 1965, i va tenir Twiggy com a principal model. La mininoia de la miniera. Que no va ser tan mini. Perquè el Maig del 68, que va arribar després d’uns anys de creixement econòmic sense precedents, va fer la resta. I d’aquell Maig del 68 ha begut el progressisme de tota una generació. Fins ara.

Perquè amb l’esclat de la crisi, també després d’uns anys de creixement sense precedents, el nou YouthQuake ja no cal buscar-lo a Carnaby Street. Només. Ni sota les llambordes de París. Només. El nou YouthQuake té precedents a Islàndia, Grècia i les primaveres àrabs, però esclata amb el moviment dels indignats a Espanya. A Sol i a Catalunya. Un altre maig, el del 2011. I és des d’Espanya que ha acabat tenint rèpliques fins a Nova York. Aquest nou maig d’una nova generació potser no ha satisfet encara cap de les seves demandes, però ha canviat la política a Espanya, perquè ha situat un nou discurs –Irene Montero– que amb el temps ha d’acabar capgirant la truita. El postfranquisme que no marxa ha de quedar esborrat per l’exigència democràtica de qui no ha viscut una altra cosa. Com pot ser que el reconeixement per part del Banc d’Espanya que el rescat dels bancs ens costarà 60.000 milions, i no zero, com van dir Rajoy, De Guindos i Soraya, hagi passat desapercebut als diaris? Perquè el poder encara no ha canviat de mans. I és urgent que ho faci.